Pneumònia: Relat d’una lluita a mort

Articles destacats

Dones caminant per un camí de sorra cap a Mapai, Moçambic.

Pneumònia: Relat d’una lluita a mort

Anàlisi i Desenvolupament Biblioteca

El combat contra la mortalitat infantil causada per la pneumònia. Estudi del cas de Moçambic.

Joan Tubau*

darrera actualització: 10 de novembre de 2020

NOTA DELS EDITORS: Aquest text va ser escrit a principis de 2020, quan l’epidèmia de COVID-19 encara no s’havia convertit en una emergència global de salut. Des d’aleshores fins ara, com la resta de nacions, Moçambic ha hagut de fer front al desafiament sanitari, econòmic i social del coronavirus, incloent-hi els seus efectes col·laterals sobre d’altres prioritats de salut. Tot i que les xifres oficials de l’epidèmia semblen modestes en comparació amb els països més afectats –13.577 casos i 99 morts confirmades per l’OMS a Moçambic, segons les informacions més recents–, la veritable magnitud de les dades podria ser més gran. I encara més important, la pandèmia colpeja de manera indirecta en obstaculitzar la resposta a les principals causes de morbimortalitat del país. Els programes de vacunació contra la pneumònia infantil en constitueixen un dels exemples més dramàtics.

Davant la impossibilitat de dur a terme una nova valoració sobre el terreny de la realitat descrita aquí, hem optat per commemorar el Dia Mundial contra la Pneumònia publicant el text tal i com va ser escrit originalment, i actualitzant-ne en la mesura del possible la informació estadística. Els lectors faran bé de recordar que la COVID-19 no ha fet res més que agreujar i complicar la difícil realitat que es descriu al text.


Consulta pediàtrica de l'hospital de Manhiça, Moçambic. (ISGlobal)

1. La pediatria d’en Félix Sande

Són les nou del matí i ja fa més d’una hora que en Félix Sande atén els seus pacients a la Unitat Sanitària de Manchiana. En Félix és un Agent de Medicina General, una categoria de professional de la salut difícil de catalogar però que, com a la majoria de les estructures perifèriques de salut de Moçambic, té a les seves mans les vides dels infants que viuen a les comunitats més properes.

En Félix coneix bé la gent de la zona. Tot i que va néixer al centre del país, fa més de nou anys que treballa a la mateixa consulta de salut i ha vist mil vegades el rostre dels enemics ancestrals dels infants que atén.

Som a principis de desembre, a principis de l’estiu del sud; tot i això, plou i fa fred. Mala cosa.

“Som a l’època de pic –explica en Félix−. La malària es dispara i suposa un 45-50% de totes les consultes en un sol dia. Les infeccions respiratòries també augmenten i, tot i que la situació és millor que fa uns quants anys, continuen arribant bastants nens i nenes amb pneumònia”.

A la zona d’espera de la petita consulta, es protegeixen de la pluja fina unes vint dones amb els fills a coll. Han caminat d'una a dues hores per dur els infants a la consulta pediàtrica. Tot i la llarga caminada sota la pluja i el fred inesperat, malgrat que han hagut de deixar a casa els seus fills petits a càrrec d’una germana o d'una veïna i que han perdut un dia sencer de feina a la machamba, estan contentes. Tenen una sort extranya i ho saben.


Félix Sande atén un pacient a la Unitat Sanitària de Manchiana, Moçambic. (CISM)

A la pediatria de Manchiana, en Félix atendrà els seus fills amb empatia, diagnosticarà la dolència que els fa emmalaltir i, a més a més, realitzarà una exploració completa de l’estat de salut dels infants: “Al nostre districte la cobertura vacunal és alta i, si a la consulta detecto un infant al qual li falta alguna dosi, l’envio a la infermera de la Unitat Sanitària perquè li doni una dosi de recuperació. Faig el mateix si trobo un infant amb malnutrició aguda. La infermera té al seu stock aliments terapèutics a punt per ser utilitzats i li donarà el tractament necessari que podrà seguir a casa”.

En Félix té a la seva organitzada consulta els medicaments bàsics que calen per tractar les principals malalties que afecten els infants a Moçambic, i a més a més té la formació adequada per detectar quan la condició d’un infant requereix una atenció que ell no li pot donar i obliga a derivar-lo a l’hospital de Manhiça, situat a una distància d’uns 15 km.

El mes passat, en Fèlix va atendre 573 infants a la seva pediatria; tres d’ells van necessitar ser hospitalitzats immediatament; dos tenien malària i un d’ells tenia pneumònia.

La Unitat Sanitària de Manchiana i la seva pediatria, i en general tot el sistema de salut del districte de Manhiça al sud de Moçambic, són al mateix temps una extraordinària experiència i una terrible excepció

Un LandCruiser de l’hospital, que quan cal actua com a ambulància, va venir a buscar els tres infants i els va transportar juntament amb les mares a l’hospital de Manhiça.

Aquesta operació es va dur a terme amb rapidesa i sense cap cost per a les famílies dels tres infants greument malalts. Els tres es van recuperar ràpidament després de rebre l’atenció que requerien a l’hospital.

Això, que podria semblar normal en casos de malaltia greu en infants de curta edat, no és habitual a Moçambic. De fet, en la majoria dels casos és mortalment impensable.

La Unitat Sanitària de Manchiana i la seva pediatria, i en general tot el sistema de salut del districte de Manhiça al sud de Moçambic, són al mateix temps una extraordinària experiència i una terrible excepció. Una cosa i l’altra s’expliquen exclusivament per la presència del Centro de Investigaçao em Saude de Manhiça (CISM).


Accés al Centro de Investigaçao em Saude de Manhiça (CISM), Moçambic. (ISGlobal)

Fa més de vint anys, un grup de metges espanyols va fundar a Manhiça un centre d’investigació i atenció mèdica que amb el temps s’ha convertit en el CISM. L’objectiu d’aquest grup de metges i investigadors liderats pel Dr. Pedro Alonso era molt simple: posar la investigació mèdica i l’evidència científica al servei de la gent de Moçambic que moria prematurament de malalties fàcilment prevenibles i curables.

Al llarg dels anys i l’esforç de molta gent i institucions –de manera notable de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament− el CISM s’ha convertit en un exemple extraordinari de medicina basada en l’experiència posada al servei de la població. La investigació mèdica que promouen, i que en gran part desenvolupen metges africans formats al propi centre, ha generat l’evidència necessària, entre moltes d’altres, per proporcionar l’empenta definitiva per a la incorporació de les vacunes PCV10 i PCV13 al Programa Generalitzat de Vacunació de Moçambic, cosa que en gran mesura és responsable de la radical reducció de la incidència de la pneumònia al país.

Així mateix, la presència del CISM i l’empoderament que ha representat per al sistema de salut del districte explica que els seus 180.000 habitants tinguin un accés a la salut significativament millor que les de la resta del país, i que això, al seu torn, hagi contribuït dràsticament a reduir a la meitat la mortalitat dels infants menors de 5 anys en comparació amb la mitjana general de Moçambic.

Quan ens acomiadem d’en Fèlix, les seves últimes paraules transmeten un orgull comprensible i al mateix temps una pena punyent: “Si tota la gent de Moçambic tingués l’atenció sanitària de què disposa la població a Manhiça, el nostre país seria un lloc diferent i el futur de la seva gent seria radicalment millor i més just”.

2. La injustícia de milers de morts evitables.

No és fàcil obtenir estadístiques robustes sobre la situació de salut de la població de menys de cinc anys a Moçambic.

Tot i així, les disponibles i ratificades tant pel Ministeri de la Salut com per agències de les Nacions Unides i organitzacions operatives al país dibuixen un escenari terrible per a la salut i la vida de la gran majoria de moçambiquesos.

A Moçambic, l’any 2019, 54 de cada mil infants nascuts vius van morir abans del seu primer aniversari. Això representa el triple de les morts evitables que ens hem fixat com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible per a l’any 2030. Aquests infants moren víctimes de malalties infeccioses fàcils i barates de prevenir i de curar; un 35% dels infants moriran de malària, i la resta ho faran a conseqüència de les diarrees i d’infeccions respiratòries agudes, notablement víctimes de la pneumònia.

Abans d’arribar al seu cinquè aniversari, 72 infants de cada mil hauran perdut tristament la vida a mans dels enemics de sempre, cosa que representa, altra vegada, el triple dels valors fixats com a meta dels ODS per al 2030.

Segons l’última enquesta de mortalitat retrospectiva al país, les morts entre menors d’un any representaven un 25% de totes les morts en un any (a Espanya, menys d’una de cada cent persones es mor abans d’arribar als 20 anys). D’entre tots aquests infants morts, menys del 50% havien rebut algun tipus d’atenció mèdica o tractament clínic al llarg de la seva malaltia, cosa que representa el percentatge més baix d’entre totes les franges d’edat del país i dóna una idea de l’esgarrifosa vulnerabilitat dels infants a Moçambic.

La pneumònia és una malaltia prevenible i relativament fàcil de diagnosticar i de tractar; tot i així, representa cada any gairebé un 13% de totes les morts en infants menors de cinc anys. De cada mil infants nascuts vius a Moçambic en un any, deu moriran víctimes de la pneumònia, fet que suposa el triple del valor fixat als objectius establerts pel Pla d’Acció per a la Pneumònia i la Diarrea (GAPPD, segons les sigles en anglès) per d’aquí a només cinc anys. Es tracta de vides perdudes de manera absolutament inacceptable, tenint en compte que avui en dia la pneumònia és una malaltia que es pot prevenir gairebé del tot amb les vacunes incloses al Programa Generalitzat de Vacunació. Es tracta, a més a més, d’una malaltia fàcil de diagnosticar clínicament per part d’un agent comunitari de salut amb una formació bàsica, i de tractar amb Amoxicil·lina, un antibiòtic molt barat descobert fa gairebé 50 anys i que a Moçambic obté resultats molt efectius en tots els pacients.

Però d’entre tots els còmplices necessaris per tal que la pneumònia continuï enduent-se de forma inexplicable la vida d’infants a Moçambic, possiblement els més determinants són les altes prevalences de malnutrició i de VIH.

A Moçambic, aproximadament un 43% de tots els infants de menys de 5 anys pateixen malnutrició crònica: aquesta taxa s’eleva fins a més del 50% en algunes províncies del nord del país. Es tracta d’infants que fins als dos anys no van rebre una alimentació adequada rica en els nutrients necessaris per tal de garantir-los la salut i el desenvolupament, i que en molts casos no han rebut una alimentació exclusiva amb llet materna durant els primers sis mesos de vida.

Moçambic és un dels països del sud d’Àfrica més durament castigats per la pandèmia de VIH. La taxa de prevalença al país és d’aproximadament el 12,6%, i en algunes províncies arriba al 24% de la població general.

Aproximadament una de cada quatre dones que es queden embarassades a Moçambic és VIH positiva.

La infecció oportunista més prevalent entre les persones portadores del VIH a Moçambic –incloent-hi infants menors de cinc anys− és la pneumònia bacteriana

Malgrat els enormes avenços i els esforços multisectorials, prop del voltant del 50% de les persones que requereixen un tractament amb antiretrovirals a Moçambic hi tenen accés.

És evident que l’efecte directe que exerceix el VIH sobre el sistema immunològic d’una persona que no rep el tractament adequat és devastador, i es converteix en un factor crític de risc per a l’aparició de malalties oportunistes. La infecció oportunista més prevalent entre les persones portadores del VIH a Moçambic –incloent-hi infants menors de cinc anys− és la pneumònia bacteriana.

Probablement, també és la més mortífera.

3. Pobresa, inequitat i un sistema amb recursos insuficients.

És inútil buscar una única causa que determini la situació de salut a Moçambic avui en dia, i que expliqui per quin motiu, malgrat els diversos esforços i els avenços innegables, encara estigui tan lluny de ser justa i digna per a la pràctica totalitat de la població del país.

Tot i així, certes realitats socioeconòmiques exerceixen un impacte radical sobre la salut i el benestar de les persones, i en els desesperançadors indicadors macroeconòmics del país.

Malgrat els anys de creixement general de l’economia moçambiquesa, la repercussió sobre el dia a dia dels seus habitants i la seva capacitat de cobrir d’una manera digna les seves necessitats vitals és poc perceptible.

L’any 2019, un 60% de la població de Moçambic continua vivint amb menys d’un euro al dia.

Com a conseqüència d’una crisi de deute provocada per l’opacitat i una gestió legal més que dubtosa per part del govern, el PIB es redueix, els preus han augmentat de manera general i en particular s’ha encarit més d’un 40% el preu dels aliments bàsics.

Aquesta situació té, lògicament, un impacte catastròfic en la situació nutricional del país i en la dels menors de cinc anys.

Malgrat que els serveis bàsics de salut no tenen pràcticament costos directes per a la població, la situació de pobresa estructural és un determinant radical de les decisions estratègiques que prenen les famílies, en especial les mares, a l’hora de considerar els inevitables costos d’oportunitat de recórrer al sistema de salut en cas de malaltia, i encara més d’acudir als programes preventius.

La pobresa a Moçambic, tot i ser generalitzada, és indiscutiblement desigual. Les províncies del centre i nord del país, que tradicionalment han estat reductes de l’oposició durant la guerra i actualment del partit de govern, mostren indicadors econòmics, socials i de salut significativament pitjors que els del sud i la capital.

El 90% de la població de Moçambic viu a més d’una hora a peu d’una unitat sanitària o consulta de salut; un altre 40% de la població viu a més de 30 km

Però, a més a més, Moçambic és un país d’enormes inequitats de gènere, que figura al lloc 138 d’un rànquing de 155 països en funció de la desigualtat entre gèneres. Una part minoritària de les dones accedeix a la formació secundària, i només una de cada quatre té l’oportunitat de completar-la.

El percentatge de parts prematurs és del 16,5%, el cinquè més alt del món, i és una causa directa de mortalitat durant els primers dies i setmanes de vida. En molts casos, els parts prematurs són conseqüència directa del 40% de primers embarassos que es produeixen entre adolescents de menys de 20 anys. Al seu torn, aquestes dones joves que pareixen per primera vegada abans dels vint anys tenen un risc de morir durant el part quatre vegades superior al de les dones que tenen el seu primer fill després d’aquesta edat. Aquesta realitat contribueix terriblement al fet que la mortalitat materna a Moçambic es situï al voltant de 489 mares mortes per cada 100.000 naixements, cosa que suposa un esborronador 700% més del què els ODS fixen per d’aquí a només 10 anys.

Juntament amb la pobresa i la desigualtat, l’altre gran factor estructural determinant de la situació de salut al país és la fragilitat del sistema sanitari públic i la seva incapacitat per arribar d’una manera real, equitativa i efectiva a la població.

El 90% de la població de Moçambic viu a més d’una hora a peu d’una unitat sanitària o consulta de salut; un altre 40% de la població viu a més de 30 km d’aquestes consultes.

En un país que disposa d’aproximadament vuit metges per cada 100.000 habitants (a Espanya la taxa és de 395), les consultes de salut solen estar ateses per personal que, malgrat el seu compromís, té moltes dificultats per oferir un diagnòstic i tractament de qualitat als seus pacients, per causa de la poca formació i constants faltes dels recursos i medicaments bàsics, incloent-hi els que s’utilitzen per tractar les malalties més prevalents i mortíferes.

Quan el personal sanitari de les consultes de salut es troba amb casos complicats, la seva capacitat de reacció és pràcticament nul·la, ja que el sistema de referències a nivells superiors d’atenció és inexistent i les famílies a les comunitats rurals no poden fer altra cosa que endur-se’n els seus malalts cap a casa i veure’ls morir.

Aquesta absència i ineficàcia del sistema de salut, particularment a nivell primari, fa que una bona part de la població només recorri al sistema formal de salut en casos extrems, i molt habitualment quan ja és mortalment tard.

4. Dels èxits i dels revessos.

Malgrat situar-se terriblement lluny de les metes previstes als ODS –i en particular dels indicadors de l’Objectiu 3 de salut−, al llarg dels últims anys s’han produït avenços molt substancials en la lluita contra la pneumònia gràcies a l’esforç col·lectiu de governs, donants nacionals i multilaterals, comunitat científica, professionals de la salut i societat civil moçambiquesa.

La inversió sostinguda en estratègies efectives –especialment en la prevenció i diagnòstic i tractament de la malaltia− i en la lluita contra alguns dels principals factors determinants de base de la pneumònia, són responsables d’una evolució general positiva de la lluita contra la malaltia i el patiment que provoca.

L’any 1990, la mortalitat a Moçambic entre els menors de cinc anys era de 240 infants per cada mil nascuts vius. L’any 2018, aquesta taxa s’ha reduït gairebé un 70%, fins als 71 infants per cada mil nascuts vius.

Des de l’any 2000, la mortalitat per pneumònia a Moçambic es redueix un 4,5% anual, i malgrat la dificultat de fixar una proporció exacta, és evident que la lluita contra la pneumònia en els últims anys ha contribuït radicalment a evitar la indignant pèrdua de gran quantitat de vides i futurs a Moçambic.

En la lluita contra la pneumònia a Moçambic hi ha un abans i un després de la introducció de la vacuna antipneumocòccica conjugada al Programa Ampliat de Vacunació del país.

La introducció inicial de la PCV10 l’any 2013 i, posteriorment, de la PCV13 l’any 2017 han exercit un impacte clau en la reducció de la morbimortalitat per pneumònia, ja que garanteix la prevenció de la malaltia d’una manera molt efectiva en tots els infants als quals s’hagi administrat la vacuna de forma correcta.

Des d’aleshores, gràcies als esforços coordinats pel Ministeri de Salut, amb la col·laboració de la UNICEF i el finançament estable i previsible de l’Aliança Mundial per a la Vacunació GAVI, s’ha incorporat amb èxit la PCV a la vacunació, tant rutinària com de campanyes a tot el país, i s’ha assolit una cobertura completa al llarg del primer any de vida dels infants moçambiquesos situada al voltant del 70%.

La cobertura del programa ampliat de vacunació no només garanteix la protecció directa contra la pneumònia que proporciona la PCV. Amb la introducció de la vacuna del rotavirus i, l’any 2009, de la vacuna anti-Haemophilus Influenzae Tipus b (coneguda com Hib), es garanteix la protecció dels infants en el primer any de vida contra les diarrees i la meningitis. A més de ser enemics terribles per si mateixos, són patologies que contribueixen a augmentar dràsticament les possibilitats d’un infant de contreure pneumònia i de que la malaltia acabi arrabassant-li la vida.

L’altra gran estratègia que ha produït efectes positius en la lluita contra la pneumònia al llarg dels darrers anys ha estat l’expansió del diagnòstic i del tractament de la malaltia en les seves fases inicials; això implica dur-lo com més a prop millor de les comunitats i dels pacients.

L’elaboració i l’adopció d’un protocol de diagnòstic clínic adaptat a les capacitats del personal de les unitats sanitàries, la provisió de cronòmetres per a la mesura de la freqüència respiratòria, l’adopció d’un protocol de tractament de la malaltia amb Amoxicil·lina en comprimits dispersables i la seva disponibilitat a les farmàcies de les consultes de salut perifèriques han permès que desenes de milers d’infants hagin rebut un diagnòstic correcte i primerenc de la malaltia.

Aquesta estratègia va rebre un impuls extraordinari i va multiplicar la seva efectivitat a partir de la reintroducció, l’any 2010, de la figura dels Agents Polivalents Elementals (APE) per part del Ministeri de la Salut. Els APE són agents comunitaris de salut que reben una formació d’aproximadament 4 mesos que els habilita per promoure la prevenció, però també per diagnosticar i tractar les patologies més prevalents entre els menors de cinc anys, que són també les que produeixen una mortalitat més gran. Com a part d’aquesta estratègia, el Ministeri de la Salut i els seus principals col·laboradors, en particular l’organització internacional Save the Children, han format una xarxa d’aproximadament 5.300 APE a tot el país. Els APE són capaços de diagnosticar la pneumònia a partir dels primers senyals de la malaltia, i de tractar-la adequadament amb Amoxicil·lina, evitant així que s’agreugi i acabi provocant la mort del pacient.

La descentralització del diagnòstic i tractament de la pneumònia a nivell de la comunitat a través de la figura dels APE ha estat, sens dubte, juntament amb l’ampliació de la cobertura vacunal, l’estratègia guanyadora per combatre la malaltia. En un país on el sistema formal de salut té enormes dificultats per arribar a la major part de la població, qualsevol estratègia que no contempli i franquegi les dificultats d’accés no té un impacte positiu i real sobre la vida i la salut de les persones.

No totes les estratègies imprescindibles per assolir els objectius previstos en la lluita contra la pneumònia han tingut el mateix efecte transformador.

L’any 2019, a Moçambic van morir de pneumònia el triple d’infants respecte dels valors fixats als objectius del GAPPD per al 2025.

Fins i tot assumint la complexitat i la multiplicitat de factors en aquesta batalla, és obvi que la inversió indispensable en les tres àrees fonamentals per combatre la pneumònia –protecció, prevenció, i diagnòstic i tractament− ha estat dispar, insuficient i, en termes generals, ineficaç per encarrilar-nos cap a la consecució d’uns objectius que són irrenunciables.

Un 43% dels infants menors de 5 anys pateix de malnutrició crònica i en algunes províncies del nord del país aquesta taxa es dispara per sobre del 50%

Els indicadors de malnutrició crònica i pràctiques de lactància materna exclusiva durant els primers sis mesos de vida a Moçambic se situen entre els pitjors dels països de la regió i del món.

Només el 41% dels infants moçambiquesos s’alimenten exclusivament de la llet de les seves mares durant els primers sis mesos de vida, tot i que la mitjana de la regió és de gairebé el 60%. Malgrat l’evidència que demostra que es tracta d’un factor de protecció crític per a la salut present i futura dels infants, cap de les estratègies i esforços invertits ha tingut un impacte substancial en les creences i pràctiques de la majoria de les mares, i com a conseqüència els indicadors mostren fins i tot un petit deteriorament en l’última dècada. L’impacte de la baixa pràctica de la lactància materna no només es tradueix en una baixa protecció durant els primers i crítics mesos de vida, sinó que és la porta d’entrada al cercle pervers de la malnutrició crònica.

La malnutrició crònica és un factor determinant de base de prop d'un 33% de la mortalitat de nens i nenes menors de 5 anys.

A Moçambic, un 43% dels infants menors de 5 anys pateix de malnutrició crònica i en algunes províncies del nord del país aquesta taxa es dispara per sobre del 50%.


Atenció mèdica a la Unitat de Prematurs de l'hospital de Manhiça, Moçambic. (ISGlobal)  

Tot i els esforços i els avenços en el diagnòstic i el tractament de la malnutrició aguda, la malnutrició crònica a Moçambic es troba en una situació d’estancament des de fa anys. Fins ara, cap de les estratègies emprades ha aconseguit tenir un efecte perceptible, i molt menys determinant, sobre els factors complexos i diversos que desemboquen en la malnutrició crònica dels menors de cinc anys.

És una obvietat que l’accés a l’aigua potable i al sanejament bàsic són fonamentals per a la prevenció de la pneumònia i d’altres patologies, en particular les diarrees, que contribueixen a debilitar l’estat de salut dels infants i a augmentar la probabilitat de complicacions que els acabin causant la mort.

Incomprensiblement, els indicadors generals al país continuen essent deplorables.

L’11% de les persones a Moçambic fan servir aigua de superfície per beure, cuinar i per a la higiene personal, això suposa un percentatge més elevat que el de les persones que tenen accés a l’aigua corrent, només un 9% de la població del país. Només el 21% de les persones tenen accés a una xarxa de sanejament bàsic i gairebé el 40% de la població no té a casa seva ni un bany ni una latrina, i per tant defequen a l’aire lliure.

Això representa, sense cap mena de dubte, el fracàs més gran de la lluita contra la pneumònia al país, i possiblement el factor de risc més crític per a la salut dels seus infants, i que a més a més posa en risc la consecució de gran part dels ODS a Moçambic durant moltes dècades.

Només el 21% de les persones tenen accés a una xarxa de sanejament bàsic i gairebé el 40% de la població no té a casa seva ni un bany ni una latrina

Finalment, i malgrat que el diagnòstic i el tractament de la pneumònia ha estat –juntament amb l’expansió de la cobertura vacunal i la incorporació de les vacunes de la PCV− el factor clau diferencial per als importants avenços dels últims anys, aquesta estratègia s’enfronta a un limitant extraordinari en la debilitat del sistema públic de salut, que farà molt difícil continuar expandint el diagnòstic i tractament primerencs d’una manera efectiva a totes les comunitats.

Aproximadament només un 30% de la població de Moçambic té un accés de qualitat acceptable als serveis de salut del país. I aquest percentatge amaga un accés desigual que beneficia les províncies del sud i Maputo.

Malgrat les inversions del govern i col·laboradors i de les aportacions financeres de donants nacionals i multilaterals, la xarxa d’estructures de salut al país i en particular a les seves zones rurals és dramàticament insuficient i inadequada.

El sistema, a més a més, pateix problemes estructurals per manca d’un finançament sostenible, per la terrible escassesa de professionals ben formats, per les constants ruptures d’estoc de recursos i medicaments bàsics i per la pràctica absència d’un sistema funcional de referències de pacients.

Davant d’aquesta realitat, es fan esforços remarcables per mantenir l’atenció a les comunitats més apartades a través d’estratègies mòbils i campanyes, però tot i així es calcula que, avui en dia, menys de la meitat dels infants sospitosos d’haver contret una pneumònia a Moçambic reben atenció sanitària i un diagnòstic i tractament adequats, cosa que sens dubte té unes conseqüències cruels en forma de malaltia i mort.


Un equip de la Unitat de Ciències Socials i Economia de la Salut del CISM s'ha desplaçat a una zona rurar per realitzar una supervisió periòdica. (ISGlobal)

5. Una crida a l’acció global

Tot i que una bona part de les metes fixades als ODS per al 2030 semblen difícilment assolibles avui en dia, no podem perdre de vista que són un compromís col·lectiu acordat entre Estats i, per tant, representen una responsabilitat absolutament ineludible.

És imprescindible transformar la dinàmica actual i fixar un rumb ferm que pugui salvar la vida de milers d’infants. Hem d’afrontar aquest repte com una ambició irrenunciable: per humanitat, per responsabilitat política i potser com a última oportunitat per a un sistema internacional al qual queda poc crèdit.

És necessària una resposta decidida que incideixi sobre els grans determinants de la pneumònia i redueixi la mortalitat causada per la malaltia fins als objectius acordats als ODS.

Per tal que aquesta transformació sigui possible és imperatiu redoblar els esforços i els compromisos de tots els actors involucrats a nivell nacional i multisectorial, en particular d’aquells amb responsabilitats i recursos més grans i que tenen mandats específics que els interpel·len directament.

Cal actuar amb determinació en aquelles estratègies que poden produir resultats efectius a relatiu curt termini per a les àrees fonamentals per combatre la pneumònia i que tenen retorns clars de la inversió.

És necessària una resposta decidida que incideixi sobre els grans determinants de la pneumònia i redueixi la mortalitat causada per la malaltia fins als objectius acordats als ODS

És evident que l’Estat moçambiquès i la seva societat en general són els primers interpel·lats i interessats a construir un futur de justícia i benestar per a la seva gent. És la seva responsabilitat, i sens dubte el seu anhel. Tot i les dificultats generals i, en particular, econòmiques del país, ens trobem davant d’un moment d’oportunitat. Moçambic té un nou govern amb un suport polític molt substancial que compta amb el capital polític necessari per promoure polítiques transformadores.

Tot i així, és impensable que l’Estat moçambiquès pugui, al llarg dels propers 5 o 6 anys, accelerar i expandir les estratègies i accions necessàries per vèncer la lluita contra la pneumònia abans del 2030 comptant exclusivament amb els seus mitjans.

La despesa anual per càpita en salut a Moçambic se situa aproximadament vora els 40 dòlars; un 50% per sota de les recomanacions de l’OMS i un terç de la mitjana africana. Aquests percentatges expressen, malauradament, la precarietat financera del sistema de salut.

Fins i tot immers en aquesta situació de precarietat financera, el sistema continua essent absolutament dependent del finançament extern, i per tant qualsevol disminució d’aquest té un impacte real a la vida dels infants a les comunitats.

El 50% del total de la despesa anual en salut a Moçambic està finançat amb fons procedents de donants nacionals i multilaterals externs.

En conseqüència, només serà possible un salt qualitatiu i transformador en termes de resultats i impacte sobre la salut de la població si la col·laboració estratègica, tècnica i també financera dels donants externs, nacionals i multilaterals no només es manté, sinó que s’incrementa de manera molt substancial al llarg dels propers anys. Les inversions necessàries en les estratègies prioritàries per a la lluita final contra la pneumònia només seran possibles si es manté una ferma determinació política i un compromís global sòlid amb els ODS, i cosa encara més important, amb els infants de Moçambic.

 

* L’autor agraeix la col·laboració de la Berta Briones en l’actualització d’algunes de les dades d’aquest text.

Publicador de continguts