Ens han de preocupar les reinfeccions per SARS-CoV-2?

Aquest document forma part d'una sèrie de notes per al debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.

Escrit per Quique Bassat, Carlota Dobaño, Gonzalo Fanjul, Jose Muñoz, Antoni Plasència, Adelaida Sarukhan i Rafael Vilasanjuan (ISGlobal), el document aborda què sabem de la freqüència d'aquestes reinfeccions o com podrien afectar l'estratègia global de vacunació, entre d'altres qüestions clau. 

Des del punt de vista científic, hi ha tres preguntes fonamentals al voltant de les reinfeccions que de moment no podem contestar amb certesa sobre la base de la informació disponible:

• Quina és la freqüència de les reinfeccions?
• Quina gravetat tenen respecte de la primera infecció?
• En quina mesura contribueixen a la transmissió del virus?

Les estimacions més fiables suggereixen que una de cada deu persones del planeta ja ha estat infectada pel coronavirus SARS-CoV-2. En aquest context, la possibilitat que les persones es puguin tornar a infectar amb el virus estén una ombra sobre l’estratègia de lluita contra la COVID-19. Recentment s’han començat a descriure segons episodis d’infecció en persones que ja l’havien passada.

Fins a aquest moment, els casos continuen sent anecdòtics. Se n’han documentat almenys sis en llocs tan distants com Hong Kong, els Estats Units, Bèlgica, l’Equador i l’Índia. Tot i que quatre d’aquests estudis es troben encara en fase de prepublicació i els casos identificats constitueixen una excepció en el conjunt dels més de 36 milions de contagis confirmats arreu del món, la realitat és que l’absència de dades i les limitacions dels sistemes de seguiment podrien estar amagant altres episodis similars.

Què sabem fins ara de la resposta immunitària davant de la SARS-Cov-2?

1. Sobre la possibilitat d’una reinfecció. La majoria d’experts coincideix que les reinfeccionssón esperables, però probablement amb conseqüències lleus i limitades, i sense descartar possibles casos greus associats a factors de risc individuals.
2. Sobre la immunitat després de la infecció. A mesura que els estudis avancen s’evidencia que la resposta immune és molt heterogènia entre individus. Alguns no generen anticossos, malgrat que sembla que tots generen limfòcits T reactius al SARS-CoV-2. Encara desconeixem quin tipus i quin llindar d’anticossos i limfòcits T protegeix enfront de la infecció i la malaltia (correlats de protecció) i això suposa una limitació fonamental.
3. Sobre la durada de la resposta immunitària. És possible que la incidència de reinfeccions augmenti a partir dels 6-12 mesos de la primera infecció si la immunitat és de curta durada, per la qual cosa és crític monitoritzar millor les reinfeccions en la propera fase de la pandèmia. Una primera generació de vacunes podria endarrerir un possible repunt de les reinfeccions. No obstant això, les mateixes incerteses que ens planteja la immunitat natural s’apliquen a la immunitat generada per les vacunes: durarà en el temps o caldrà revacunar periòdicament?

Com hem d’abordar els interrogants de les reinfeccions

L’única manera d’abordar aquests interrogants és mitjançant un seguiment actiu de casos al llarg del temps per establir la tipologia, la magnitud i la durada de les respostes immunes i l’impacte que tenen en la protecció enfront de reinfeccions.

Mentre no tinguem més informació i hi continuï havent un risc significatiu d’infecció, cal que les persones que ja han passat la malaltia continuïn complint les mateixes mesures preventives, com ara l’ús de mascareta i la higiene de mans.

L’estratègia global de vacunació

És important assenyalar que encara no se sap si la immunitat adquirida per les diverses vacunes que s’estan desenvolupant serà del mateix tipus o durada que la immunitat natural. S’espera que les vacunes generin una immunitat més forta, durable i homogènia que la immunitat generada després d’una infecció natural, particularment en casos sense símptomes o amb símptomes lleus, però encara no se’n té cap prova (diverses de les vacunes candidates més avançades fan servir tecnologia que no s’ha fet servir mai abans en humans).

En qualsevol cas, la reinfecció no vol dir que les vacunes no siguin efectives. El que sí que podria implicar és que calgui administrar un o diversos reforços a una gran part de la població al cap d’un cert temps.

És possible també que les vacunes només redueixin els símptomes en comptes de prevenir la infecció . En aquest cas, les persones vacunades esdevindrien portadors asimptomàtics del virus i, per tant, podrien infectar grups vulnerables.

Conclusions

Amb la informació de què disposem fins ara:

• Les reinfeccions no són per ara un motiu d’alarma. S’observen en molts altres virus respiratoris.
• Encara no sabem la freqüència amb què ocorren les reinfeccions. De moment se n’ha documentat un nombre molt reduït de casos.
• Tampoc no sabem encara les conseqüències de les reinfeccions en l’àmbit individual (gravetat de símptomes després de la segona infecció) o poblacional (capacitat de propagar el virus). Per això continua sent necessari que les persones que han passat la infecció mantinguin les mateixes mesures d’higiene i prevenció que la resta de la població.
• Ens cal més informació sobre el tipus i la durada de la immunitat natural i de la que s’adquireix després de la vacuna.
• Si les reinfeccions són marginals i no agreugen la malaltia, no caldria incloure les persones que mantinguin anticossos en les campanyes inicials de vacunació.
• Si, per contra, les reinfeccions són freqüents, això podria significar que cal administrar reforços de la vacuna al cap d’un cert temps, o de manera regular.