R+D+I biomèdica: com s’ha de protegir l’interès públic després de la COVID-19?

[Aquest document forma part d’una sèrie de notes de debat que aborden preguntes fonamentals sobre la crisi de la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.]

Escrit per Adrián Alonso, Marina Espriu, Joan Bigorra, Gonzalo Fanjul i Rafael Vilasanjuan (ISGlobal), aquest document analitza l'actual model de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i) biomèdica que ha posat en evidència la pandèmia.

Des d’abans que la pandèmia fos declarada oficial, ara fa un any, la comunitat internacional s’ha bolcat en l’esforç de R+D+I relacionat amb la COVID-19. D’acord amb les dades recollides pel think tank de salut global Policy Cures Research, fins a l’1 d’octubre de 2020 s’havien invertit almenys 9.180 milions de dòlars en partides relacionades amb la recerca bàsica i el desenvolupament de diagnòstics, teràpies i vacunes contra el SARS-CoV-2.

L’ordre de magnituds en joc té pocs precedents. La inversió en R+D contra la COVID-19 durant aquests mesos multiplica per quatre la despesa anual combinada contra el VIH-sida, la malària i la tuberculosi en el període 2007-2018. Més encara, aquesta quantitat està, amb tota probabilitat, per sota de les xifres reals que s’han invertit. L’opacitat de molts contractes entre el sector públic i les empreses privades dificulta l’estimació detallada dels fons. Tampoc no estan incloses en aquesta estimació les quantitats invertides per la Xina i Rússia, o altres inversions dutes a terme per empreses privades.

El resultat d’aquestes inversions no s’ha fet esperar. En tancar l’any 2020, la comunitat científica internacional tenia obertes línies de recerca per al desenvolupament de 1.052 productes relacionats amb la COVID-19: 469 diagnòstics, 362 teràpies i 221 vacunes (sis de cada deu dòlars es van invertir en la recerca de vacunes)  Aquestes xifres podrien ser encara més altes en aquest moment. La majoria d’aquests projectes estan dirigits des de països desenvolupats —460 als EUA, 49 al Canadà, 149 a la Unió Europea (UE) o 34 al Regne Unit; Espanya és la base de 13 projectes—, però hi ha també un esforç investigador important a la Xina (168 projectes), Corea de Sud (47) o l’Índia (31).

D’acord amb la informació recollida per Policy Cures, gairebé la totalitat (92 %) dels recursos invertits en aquestes partides procedia dels pressupostos públics dels Estats Units (48 % del total computat), Alemanya (12 %), Regne Unit (8 %), Canadà (7 %) i la Comissió Europea (4 %), entre d’altres. L’únic donant privat que apareix a la llista dels deu primers receptors és la Fundació Bill i Melinda Gates, amb una mica menys del 3 % del total dels fons invertits. Això sense comptar els fons públics invertits en les dècades de recerca bàsica sobre la biologia de l’mRNA i la seva possible aplicació en immunologia en centres d’excel·lència com la Universitat de Pennsilvània, la Universitat d’Oxford o el Salk Institute de San Diego, o els milers de milions invertits en compres avançades de vacunes o en l’expansió de producció industrial.

Dit d’una altra manera, sense aquesta recerca bàsica prèvia finançada amb fons públics, la resposta ràpida a la COVID-19 no hauria estat possible.

Dilemes i respostes en l’accés a medicaments essencials

El model convencional d’innovació biomèdica és objecte, des de fa anys, d’un debat intens respecte a les seves implicacions sobre l’equitat i l’accés de totes les persones a medicaments i tractaments essencials. Els quatre elements més destacats d’aquesta crítica són els següents:

1. Una distribució desigual dels riscos i beneficis del procés.
2. Les patents com a motor principal de la innovació
3. Absència d’una visió orientada a la salut.
4. Manca de transparència. 

Per esquivar aquestes dificultats, els finançadors públics i privats de la salut global han desenvolupat una sèrie de mecanismes i incentius adreçats a promoure la innovació i facilitar l’accés a medicaments. En primer lloc, aquests incentius poden ser «d’empenta», en forma d’inversions o contribucions en espècie que cobreixen part de la inversió en R+D+I. La idea és estimular els programes de recerca d’una companyia o d’un centre en una determinada direcció, assumint el risc que aquests no arribin enlloc.

La segona categoria d’incentius s’anomena «d’atracció» i premien els resultats de la recerca: eliminació de traves administratives —com ara procediments accelerats d’aprovació—, premis al desenvolupament de determinats productes, o garanties avançades de compra –els anomenats Compromisos Avançats de Mercat (AMC, per les sigles en anglès).

Els mecanismes de fons comú (pooling), finalment, agrupen dades, patents, dissenys o qualsevol altre tipus de valor relacionat amb una determinada malaltia o teràpia, amb la idea de compartir-los i evitar les barreres creades pel secretisme. La posada en comú de béns protegits per la propietat intel·lectual permet als investigadors i fabricants contribuir en el procés d’R+D+I, cosa que incrementa la capacitat de producció i redueix els preus a través de versions genèriques del producte. L’agrupació redueix els costos de la innovació, crea mercats viables i facilita la competència, la qual cosa es tradueix en la reducció dels preus.

Recomanacions

La pandèmia de la COVID-19 ens està forçant a reconsiderar alguns dels fonaments econòmics, polítics i socials amb què havíem funcionat fins ara. El model d’innovació i accés a medicaments essencials n’hauria de ser un. Durant els últims mesos hem estat testimonis d’un esforç extraordinari de la comunitat internacional, amb uns resultats impactants que podrien quedar llastats a causa de les imperfeccions del sistema i de la seva incapacitat per adaptar-se a les necessitats del nou context. Des del punt de vista de l’interès públic, l’emergència de la pandèmia del coronavirus és també la de l’Ebola, com serà demà la de les resistències antimicrobianes i va ser ahir la del VIH-sida. És urgent alinear aquest sistema amb les veritables necessitats dels ciutadans.

El sector públic no és un actor més en aquest debat. La magnitud de les seves inversions i la seva condició de destinatari principal de les innovacions biomèdiques li concedeixen un paper protagonista en la definició del nou model. Aquest protagonisme s’ha de traduir en regles i principis que n’optimitzin el valor per a l’interès públic.

ISGlobal proposa als actors nacionals i internacionals que es considerin les mesures següents:

Sobre la transparència:

• Les entitats públiques, empresarials o no lucratives implicades en la recerca, el desenvolupament o la comercialització de medicaments han de garantir dades fiables sobre la seva inversió, els seus marges de benefici i els fons públics a què tenen accés.
• Les negociacions entre els diferents governs i les empreses farmacèutiques per a les compres de medicaments amb diners públics s’han de dur a terme en un marc de transparència absoluta. 
• És imprescindible que les negociacions dels tractats comercials garanteixin l’accés als esborranys de negociació i les consultes públiques prèvies a la seva aprovació.

Sobre la regulació de la propietat intel·lectual:

• Els països signants dels acords de l’OMC i d’altres tractats comercials regionals i bilaterals han de garantir la consistència entre les regles del comerç i l’accés a medicaments essencials. Això comença per introduir flexibilitats i excepcions en les regles de propietat intel·lectual, però és igualment important que les regles actuals puguin ser aplicades sense que s’enfrontin al bloqueig sistemàtic d’una part.
• La UE i els seus estats membres han de facilitar aquest procés sempre que sigui necessari, especialment quan es tracta de malalties desateses o quan es produeixi una fallada de mercat que impedeixi l’accés a medicaments essencials per raons de preu.
• La quantitat de fons públics rebuts ha de repercutir en el nivell de protecció de la propietat intel·lectual, o almenys en la distribució dels beneficis comercials associats al producte final. També en la definició del preu final del producte, on l’inversor públic ha de tenir veu. A canvi, un proveïdor preferent tindria accés a una demanda conjunta més gran per part de les institucions públiques.

Sobre la figura del proveïdor preferent:

• El sector públic ha de reforçar l’interès públic en matèria de salut utilitzant la seva posició per fixar condicions als proveïdors en matèria d’inversió, accés i assequibilitat dels medicaments essencials. Les institucions responsables d’aquesta mesura han d’obrir un procés de reflexió i consultes públiques per determinar la millor manera de portar aquesta idea a la pràctica.
• Els finançadors, inversors i accionistes de la indústria farmacèutica tenen l’oportunitat de convertir-se en agents de nous models de negocis socials. La seva participació activa pot canviar la relació de forces en aquest debat i contribuir al compromís del sector farmacèutic.