Què sabem de l'impacte de gènere en la pandèmia de la COVID-19?

Aquest document forma part d'una sèrie de notes de debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.

Escrit per Sheila Fernández-Luis, Elena Marbán Castro, Leire Pajín Iraola, Belén Saavedra Cervera i Sara M. Soto González (ISGlobal), el document aborda l'impacte de la COVID-19 en les dones i propostes per reduir la bretxa de gènere. 

Els brots de malalties afecten dones i homes de manera diferent i, sovint, empitjoren les desigualtats existents per a les dones i les nenes. Als països amb sistemes de salut i protecció social més debilitats, i un pes més gran de l’economia informal, aquestes situacions de vulnerabilitat es veuen agreujades. Durant el recent brot del virus de l’Ebola a l’Àfrica occidental (2014–2016), per exemple, el paper predominant de les dones com a cuidadores dintre de l’entorn familiar i treballadores d’atenció sanitària de primera línia, les va exposar de manera desproporcionada al virus. A més, elles van patir les conseqüències indirectes de l’epidèmia amb un increment de la mortalitat materna i neonatal. En el cas de l’epidèmia de Zika de 2015-2017 a Amèrica Llatina, a la relació directa del virus amb malformacions congènites i d’altres problemes derivats de l’embaràs, es va afegir la desatenció de les necessitats de salut sexual i reproductiva de les dones.

En general, les crisis sanitàries i humanitàries afecten especialment els grups més vulnerables: minories ètniques, migrants, persones grans, persones amb diversitat funcional o mobilitat reduïda, sense llar o prostituïdes, entre d’altres. A més, les desigualtats existents entre gèneres s’aguditzen i interseccionen amb les vulnerabilitats pròpies dels col·lectius anteriorment citats. L’impacte negatiu en matèria de gènere d’aquest tipus d’emergències és especialment notable, recurrent i complex, per la qual cosa requereix una anàlisi específica. No només és important fer un seguiment epidemiològic de la infecció, sinó que també és fonamental analitzar els factors econòmics, psicològics i socials que hi van associats. Les conseqüències de la pandèmia de COVID-19 requereixen una anàlisi multidisciplinària que n’atengui la diversitat i en consideri les seqüeles a llarg termini.

Quin està essent l’impacte de la COVID-19 en les dones?

Tot i que les dades analitzades fins ara semblen mostrar una major taxa de mortalitat en homes, s’estima que l’impacte econòmic i social és més gran en elles. En primer lloc, les dones constitueixen més del 70% de les treballadores del sistema sanitari i social, per la qual cosa estan més exposades a la infecció. D’altra banda, segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), les dones estan majoritàriament empleades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos econòmics per afrontar la crisi. La precarietat laboral s’incrementa dràsticament en contextos de crisi, amb la consegüent pèrdua de feina i desprotecció social. Aquest fet deixa les dones que treballen en aquests sectors més precaritzats en una situació particularment vulnerable.

D’altra banda, els rols de gènere que defineixen les cures com una tasca gairebé exclusivament femenina fan que siguin elles qui sustentin el pes fonamental del sistema de cures. Tant en les feines formals (salut, neteja, treball social i sector serveis, entre d’altres) com en les informals (tasques domèstiques i cura de persones dependents), la responsabilitat recau majoritàriament en les dones. Globalment, s’estima que el temps que les dones dediquen a activitats domèstiques i cures triplica el dedicat per ells. A més, el confinament ha intensificat aquesta càrrega, el que ha causat en elles una disminució de les autocures i un increment dels problemes de salut mental. També ha limitat el seu desenvolupament professional i ha augmentat el risc d’exclusió laboral. Per exemple, el tancament de les escoles i la desatenció pública de les cures i l’educació s’han traduït en una reducció de la jornada laboral formal de les dones i, sovint, en una sobrecàrrega de feina no remunerada. Per això, no sorprèn que les primeres dades d’avaluacions socioeconòmiques mostrin una major pèrdua d’ingressos i feina en dones, i un augment en la precarietat de l’economia informal.

Probablement, la conseqüència més devastadora del confinament ha estat l’augment del nombre de casos (reportats o no) i la intensitat dels episodis de violència sexual, física i psicològica. La possibilitat de reportar agressions durant la quarantena –i, en conseqüència, de rebre protecció– s’ha vist reduït per l’aïllament. En aquest procés influeix el menor contacte amb la família i altres nuclis externs, l’augment d’hores de convivència amb l’agressor i la tensió intrafamiliar derivada del deteriorament socioeconòmic de les llars, que podria a més estimular un major abús de l’alcohol i altres drogues. Durant l’estat d’alarma les peticions d’assistència a víctimes de violència de gènere a Espanya es van elevar a 29.700, un 57,9% més que l’any anterior. L’increment de les trucades al 016 va ser d’un 41,4% i el de les consultes online del 457,9% respecte a 2019.

Per acabar, existeix un desequilibri clar de rols de lideratge en la resposta a la pandèmia. Malgrat treballar en primera línia del sistema de cures, les dones estan infrarrepresentades en les posicions de presa de decisions. Un exemple n’és el Comitè d’Emergència de l’Organització Mundial de la Salut per a la COVID-19, que compta amb un 24% de representació femenina. El mateix passa en l’àmbit polític: segons la Unió Interparlamentària i l’ONU, només 10 dels 152 caps d’estat elegits són dones; els homes constitueixen el 75% del personal parlamentari i el 76% dels qui apareixen als principals mitjans de comunicació. Encara més evident és la desigual visibilitat que s’ha donat en aquests mateixos mitjans a les opinions d’experts i expertes. Segons dades de febrer de 2020 publicades per Women in Global Health, per cada tres homes citats a tot el món durant la cobertura mediàtica del coronavirus, només se cita una dona.

Propostes per reduir la bretxa de gènere

La vulnerabilitat i desigualtat de les dones s’incrementa tant per les característiques pròpies de les pandèmies com per algunes de les mesures dràstiques que comporta el seu control. En l’àmbit internacional, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), ONU-Dones i d’altres institucions de salut global com ara Women in Global Health han publicat guies i informes per orientar l’adopció de mesures sociosanitàries i econòmiques amb una perspectiva feminista. És fonamental que les mesures de desconfinament, transició a la nova normalitat i prevenció de futures crisis tinguin en compte la bretxa de gènere, intentin reduir-la i en pal·liïn l’impacte.

Aquestes són algunes de les possibles mesures que es podrien considerar:

Anàlisi i investigació

• Extreure lliçons apreses. Dur a terme una recerca activa i una lectura crítica de polítiques, estudis d’impacte, articles d’opinió i guies amb perspectiva de gènere, d’aquesta i d’altres pandèmies. Introduir les lliçons apreses en les polítiques de resposta a futurs brots o d’altres crisis.
• Desagregar totes les dades per sexe i gènere en contextos de crisi per evitar conclusions parcials i esbiaixades.
• Incorporar sistemàticament la perspectiva de gènere a tots els projectes d’investigació, incloent mecanismes de seguiment i avaluació de la integració de l’anàlisi de sexe/gènere en totes las fases del procés investigador.
• Analitzar un ampli ventall de variables socials que permetin avaluar conseqüències “invisibles” de les crisis sanitàries (per exemple, càrrega en atenció i cures a persones dependents, o episodis de violència de gènere i abús sexual), així com diversos indicadors econòmics que permetin avaluar millor tots els efectes de la crisi i les tendències en recuperació.

Mesures d'acció positiva i polítiques públiques

• Ampliar la perspectiva de gènere en el disseny de les polítiques que aborden aquesta i futures crisis sanitàries, evitant prendre mesures que ampliïn les desigualtats ja existents. Per a això cal incorporar coneixement i experiència en gènere als diferents grups tècnics assessors i de presa de decisions relacionades.
• Assegurar una presència proporcional de dones tant en els àmbits d’assessorament tècnic com en els espais de presa de decisions.
• Crear activament espais de debat i opinió amb dones expertes en les diferents àrees d’impacte.

Treball, conciliació laboral i personal, i protecció social

Introduir la perspectiva de gènere en les mesures que s’adopten en la transició a la nova normalitat i en futures polítiques d’abordatge de crisis socioeconòmiques, incorporant mesures d’acció positiva per a la reducció de les desigualtats i l’impuls d’estratègies de mitigació dirigides específicament als efectes en totes les àrees (salut, social i econòmica). Per a això caldrà adoptar polítiques econòmiques i programes de protecció social que donin suport i independència a les dones i les empoderin. Alguns exemples són:

• Articular mesures per compensar les disfuncions de serveis públics com l’educació i la cura, introduint mesures correctores i de compensació en els models de teletreball que afavoreixin la conciliació corresponsable i que redueixin l’impacte en el desenvolupament professional de las dones.
• Facilitar la regularització, el reconeixement i la professionalització del sistema de cures de persones a càrrec, millorant les condicions laborals de les treballadores i treballadors d’aquest sector.
• Abordar la bretxa salarial i disminuir la segregació sectorial.
• Garantir plans d’empoderament econòmic de les dones en els paquets d’estímul promoguts pels governs en diversos sectors. Les ajudes i rendes de protecció social, així com les mesures fiscals, socials i de promoció de l’ocupació han de tenir en compte la vulnerabilitat específica de les dones i la seva dificultat per accedir-hi.
• Construir aliances amb el sector privat per abordar la bretxa digital i proporcionar a les dones l’accés a les tecnologies de comunicació[YM1] [YM2] , així com als joves, per donar suport a la continuïtat i l’avenç de l’aprenentatge a distància.

Educació en igualtat, sensibilització i violència de gènere

• Habilitar polítiques públiques i campanyes de sensibilització com ara He for She de Nacions Unides, a fi d’eliminar els rols i estereotips de gènere de la nostra societat en tots els àmbits: educació, política, mitjans de comunicació i publicitat, entre d’altres.
• Establir protocols especials de denúncia, detecció i protecció de violència de gènere en aquests contextos.
• Reforçar els programes de sensibilització i erradicació de la violència de gènere, sobre la base que tota agressió contra les dones pel fet de ser-ho és un acte injust i evitable que ha de ser condemnat. La prevenció de la violència contra les dones ha de formar una part essencial de l’agenda política als plans específics de resposta davant la COVID-19, tal i com ha demanat el secretari general de l’ONU.
• Fomentar i potenciar programes d’educació en igualtat de gènere a tots els nivells de la societat –escoles, universitats, grups de treball o associacions– per afavorir el debat i l’adquisició de coneixements sobre les dinàmiques de poder a les famílies, així com una apreciació més equilibrada de la importància de les diferents feines i rols a la societat. Això implica un canvi en la forma en què reconeixem i donem suport a les tasques reproductives i de cures no remunerades.