Quines són les prioritats de salut de les persones grans en temps de pandèmia?

Aquest document forma part d'una sèrie de notes de debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.

Escrit per Laura Delgado-Ortiz, Gabriela Cárdenas-Fuentes, Ximena Goldberg i Judith Garcia-Aymerich (Programa de Malalties No Transmissibles i Medi Ambient d'ISGlobal), el document analitza tres àmbits en els quals la pandèmia està deixant més petjada en les persones grans (en el seguiment i tractament de les malalties cròniques, en la mobilitat física i en la salut mental) i proposa algunes mesures per mitigar aquests efectes.

Durant la pandèmia de COVID-19, les persones grans han estat considerades el col·lectiu més vulnerable. Des de l’inici de l’emergència, diferents estudis han indicat que tenir més de 65 anys i patir malalties cròniques –dos factors que sovint van junts– augmenten el risc de contraure versions més severes de la malaltia. A Espanya, els informes oficials han demostrat que, en efecte, aquest grup poblacional presenta els índex més alts d’hospitalització per COVID-19, d’ingressos a unitats de cures intensives (UCI) i de defuncions.

Per això alguns països han plantejat polítiques diferenciades de prevenció de COVID-19 per a les persones grans. Per exemple, a Colòmbia la normativa ha inclòs la prohibició absoluta que les persones grans circulin per l’espai públic. A d’altres llocs, com ara Espanya, les mesures de restricció van establir sortides mínimes fora del domicili i horaris específics de circulació per a les persones grans, el que disminuïa les possibilitats de contagi però també les de mobilitat i interacció social.

Per tant, la càrrega de la pandèmia ha estat doble per a les persones grans: el major risc d’infecció i de desenvolupar versions més severes de la malaltia ha anat acompanyat d’una major vulnerabilitat davant dels efectes del confinament.

Impacte en les malalties cròniques de les persones grans

En temps de pandèmia, els serveis sanitaris s’han vist obligats a reorganitzar-se per prioritzar l’atenció als pacients greus amb COVID-19, el que ha deixat en segon pla la cura de pacients amb d’altres malalties. Aquesta reorganització s’ha posat de manifest principalment en forma de retards en el diagnòstic de les malalties, així com demores, modificacions o interrupcions en el tractament farmacològic, quirúrgic o d’un altre tipus. Aquestes irregularitats s’han degut a múltiples factors, entre els quals destaquen:

• La manca de personal sanitari, material i/o espai
• Les dificultats en els desplaçaments als centres sanitaris (cotxe/ambulància/taxi)
• L'autoselecció per part de les persones que tenen por a contagiar-se durant les visites al metge o decideixen no anar “per no molestar”
• La modificació del tractament habitual quan aquest podia tenir efecte immunosupressor
• La reducció en la disponibilitat d’òrgans de donants

Alguns estudis i mitjans de comunicació han començat a quantificar i disseminar els efectes de la pandèmia en el maneig de les malalties cròniques. A Holanda, per exemple, els registres de càncer han mostrat una reducció en el nombre de casos nous des de l’inici de la pandèmia, la qual cosa ha anat associada, entre d’altres factors, a la interrupció dels programes nacionals de cribratge. Al Regne Unit s’ha estimat que la pandèmia provocarà un retard d’entre tres i sis mesos en el diagnòstic i el tractament quirúrgic de pacients amb càncer, el que podria causar fins a 4.700 morts. En l’àmbit de les malalties cardiovasculars, una enquesta duta a terme per la Societat Espanyola de Cardiologia va indicar que a Espanya es van deixar de tractar un 40% dels infarts en la primera setmana de confinament, i es van administrar un 48% menys de tractaments terapèutics coronaris. Pel que fa a la mortalitat per totes les causes, a Itàlia s’ha estimat que excedeix en un 126% en homes i un 85% en dones el nombre de morts observades en els cinc anys anteriors, percentatges molt per sobre de les morts comptabilitzades per COVID-19.

Per contrarestar aquesta situació, molts centres sanitaris han promogut l’automonitorització (per exemple, en pacients diabètics) i han incorporat o ampliat la modalitat d’assistència no presencial a través de consultes telefòniques i en línia. Si bé aquestes modalitats no presencials redueixen el risc de contagi i impulsen l’ús de noves tecnologies en salut, no sempre són efectives en persones grans amb un maneig digital limitat, o en aquelles que requereixen un examen físic presencial (per exemple, exploració neurològica). Per aquestes raons, resulta prioritari recuperar la continuïtat assistencial seguint principis d’equitat i accés universal, i construir així recursos tecnològics respectuosos amb la població sense alfabetització digital.

Impacte en la mobilitat física

La pandèmia i el confinament han causat una reducció en la mobilitat. En efecte, en els 30 dies posteriors a la declaració mundial de la pandèmia es va detectar una disminució global de més d’un 27% en el nombre de passes diàries. En el cas de les persones grans, és probable que la reducció de la mobilitat física durant el confinament hagi estat encara més gran degut a diferents factors, com ara l’absència d’un compromís laboral diari, la dificultat per accedir a espais comunitaris (per manca d’ascensors o per escales en mal estat), la dependència de terceres persones per desplaçar-se i la por al contagi, fins i tot en etapes posteriors al confinament. Aquest últim factor podria continuar determinant una reducció de la mobilitat, amb els consegüents efectes a llarg termini.

Usant com a referència el marc conceptual de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per descriure el funcionament, la discapacitat i la salut. Els efectes de la immobilitat derivada de la pandèmia i el confinament en les persones grans podrien estructurar-se en les tres categories:

1. Dèficits en les funciones i estructures corporals
2. Limitacions en els nivells d’activitat
3. Limitacions en la participació

Como a resultat de tot plegat, les persones grans podrien veure reduïdes les seves activitats dintre i fora de la llar, el que incrementaria la possibilitat que l’aïllament social persistís més enllà dels temps de pandèmia.

Impacte en la salut mental

Es preveu que la pandèmia incrementi de manera significativa els problemes de salut mental en forma de símptomes d’ansietat i depressió, ús abusiu d’alcohol i altres drogues, autolesions o suïcidi . Aquest impacte podria ser major en les persones grans, que ja representaven un repte mundial pel que fa a salut mental. D’acord amb l’OMS, al voltant d’un 20% de les persones de més de 60 anys pateixen algun tipus de desordre mental o neurològic.

Algunes de les conseqüències en la salut mental de les persones grans s’associen directament amb les característiques de la COVID-19. Els greus riscos de la infecció per coronavirus en les persones grans han justificat que els mitjans de comunicació insisteixin en les conductes d’autocura i higiene personal en aquesta població. Tanmateix, aquestes accions de sensibilització exposen les persones de manera repetida a informació alarmant que pot redundar en por patològica al contagi i en una preocupació crònica pel que fa a la malaltia, la qual cosa augmenta els nivells d’estrès i ansietat.

D’altra banda, els efectes de l’aïllament preventiu no han estat iguals per a tota la població. Les mesures de confinament han limitat activitats diàries de les persones grans com ara sortir a trobar-se amb amics, tenir cura del nets, passejar o fer la compra. També han portat al tancament d’espais comuns –inclosos els centres cívics, culturals i comunitaris– que representen punts importants d’interacció per a aquest col·lectiu.

Mentre que els més joves han pogut usar la tecnologia i les plataformes digitals per mantenir el contacte amb els amics i familiars, algunes persones grans no han usat aquestes eines. En temps de pandèmia, aquesta bretxa digital desconnecta encara més les persones grans, el que aprofundeix els sentiments d’aïllament i soledat, que ja eren un greu problema de salut pública fins i tot abans de la pandèmia, i que estan relacionats amb una major presència de símptomes de depressió i ansietat.

Les persones grans tampoc no són alienes a l’impacte d’altres canvis relacionats amb la pandèmia i el confinament, com per exemple l’increment de les activitats de cures de familiars dependents o la incertesa financera que afecta la seva estabilitat o la del seu nucli familiar.

Així mateix, les persones grans s’han vist particularment afectades per processos de dol i pèrdua d’éssers estimats, especialment entre la població que viu a residències per a grans.

Finalment, val la pena recordar que les persones grans en situació de dependència són particularment vulnerables a diferents formes de maltractament  inclosos l’abús físic i psicològic. S’estima que, arreu del món, una de cada sis persones grans rep alguna forma de maltractament.

Conclusions i recomanacions per no deixar les persones grans enrere

És urgent visibilitzar el col·lectiu de persones grans com a població especialment vulnerable als efectes de salut, socials i econòmics del confinament. Aquestes són algunes recomanacions de bones pràctiques per al desenvolupament d’iniciatives futures:

1. Assegurar la continuïtat de l’accés a la salut en les persones grans. Davant l’amenaça de noves onades d’infecció (o de nous virus), és fonamental planificar una reorganització del sistema sanitari que sigui capaç d’atendre emergències sense deixar enrere la cura de persones grans amb malalties preexistents.
2. Promoure la mobilitat física en persones grans. És fonamental continuar fomentant la pràctica d’activitat física i exercicis de mobilitat tant dintre com fora de casa, tenint en compte les necessitats especials de les persones grans i dels qui pateixen alguna malaltia crònica.
3. Minimitzar els efectes del confinament en la salut mental de les persones grans. El confinament i la pandèmia deixaran seqüeles psicològiques en tots. Cal preparar-se per prevenir problemes de salut mental en les persones grans, fomentant la detecció primerenca de símptomes d’ansietat i depressió i de l’ús abusiu d’alcohol i altres drogues.
4. Escoltar les persones grans. És primordial involucrar les persones grans en la preparació dels protocols d’acció i les iniciatives que els afecten.