A Moçambic, la susceptiblitat a la cloroquina torna i encara no es detecta resistència a l'artemisinina

La susceptibilitat a la cloroquina torna i no es detecten marcadors de resistència a l’artemisinina, però la resistència a la piperaquina podria expandir-se a tot el país sota la pressió creixent del medicament. Aquests són els resultats d'un estudi realitzat a Moçambic i liderat per ISGlobal, centre impulsat per la Fundació Bancaria ”la Caixa”, publicat en Emerging Infectious Diseases.

Els fàrmacs antimalàrics juguen un paper fonamental en el control de la malaltia. No obstant això, la seva eficàcia pot veure's afectada per l'aparició de paràsits (Plasmodium falciparum) resistents a aquests fàrmacs.  Efectivament, en les últimes dècades, s'han descrit mutacions en diferents gens que confereixen resistència a gairebé tots els fàrmacs antimalàrics, incloent la cloroquina, la mefloquina, la lumefantrina i la piperaquina. De manera preocupant, ceps resistents a la artemisinina- un dels fàrmacs de primera línia -  han començat a sorgir en el sud-est Asiàtic.

 “La resistència a fàrmacs causada per la variació genètica és un art fenomenal que el paràsit de la malària és l'artista amb 24 milions de colors en la seva paleta”, comenta Himanshu Gupta, primer autor de l'estudi.

Per mantenir l'eficàcia dels diferents fàrmacs, diversos països incloent Moçambic han modificat les polítiques d'ús de antimalàrics recomanats, passant de la cloroquina a la amodiaquina i la sulfadoxina-pirimetamina (SP) fins a teràpies combinades amb artemisinina com la artemeter-lumefantrina (Al).    

Els marcadors moleculars de resistència a antimalàrics representen una eina útil per confirmar la presència de resistències a aquests fàrmacs i per explicar fallas en el tractament. En aquest estudi de ‘vigilància molecular’, els investigadors van analitzar l'ADN d'un total de 351 paràsits aïllats a partir de nens amb malària en diferents àrees d'estudi a Moçambic. En particular, van buscar la presència de mutacions (en els gens K13, pfcrt, pfmdr1, pfdhps) i amplificacions (en els gens pfpm2 i pfmdr1) associades a resistències. 

Els resultats mostren una alta prevalença de resistència a la SP, en part deguda al seu ús constant en el tractament preventiu durant l'embaràs. També indiquen la presència, encara que baixa, de paràsits amb múltiples còpies del gen pfpm2 circulant en el sud de Moçambic, suggerint que la resistència a la piperaquina podria expandir-se a la resta del país si s'augmenta l'ús de la mateixa. En canvi, la susceptibilitat a la cloroquina està tornant en la majoria de les regions i no es van trobar marcadors de resistència a la artemisinina.  

 “Aquestes dades de prevalença basals ens ajudaran a determinar l'impacte de futurs programes de control i eliminació, com l'administració massiva de fàrmacs, en l'evolució de les resistències” assenyala Alfredo Mayor, investigador d’ISGlobal i coordinador de l'estudi.

Referència:

Gupta H, Macete E, Bulo H et al. Drug-Resistant Polymorphisms and Copy Numbers in Plasmodium falciparum, Mozambique, 2015. EID 24, January 2018, doi.org/10.3201/eid2401.170864