Entrevista a Jordi Vila: “Si Espanya pogués recuperar tot el cervell que té fora, seríem capdavanters en recerca”

El director de la Iniciativa de Resistències Antimicrobianes d'ISGlobal repassa la seva trajectòria científica i explica com veu la recerca a Espanya.

Diferents persones m’han parlat dels tres dibuixos que Jordi Vila (Gavà, 1956) té penjats al seu despatx: la cara de Chopin, la del seu avi i la silueta d'un nen castigat de cara a la paret, tots tres fets per ell amb llapis i tinta xinesa. Li agrada molt dibuixar. L’altre dia va anar a comprar-se material perquè vol tornar a fer-ho aviat. Diu rient que la paraula jubilació no li agrada gens, com tampoc la de prejubilació: “Es diu reducció horària!”. Portava tretze anys al capdavant del Servei de Microbiologia de l’hospital Clínic de Barcelona quan el passat mes d’abril va decidir centrar-se en una àrea de diagnòstic. Encara hauria pogut seguir un any més com a cap del servei, però el ciberatac al Clínic el va acabar de convèncer que la feina de gestió li portava massa maldecaps. Ara els dilluns, dimarts i dimecres treballa al laboratori, i els dijous i divendres s’està a casa, on aprofita per escriure articles científics sense interrupcions.

A banda de l’activitat al Clínic, Vila és catedràtic de la Facultat de Medicina de la UB i lidera projectes de recerca a ISGlobal. Recentment ha estat reconegut amb el premi Amadeo Foz de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC).

-Com definiria la seva carrera?
-Afortunada i fructífera. Sempre m’he imaginat fent recerca, des que estudiava batxillerat, i he aconseguit fer-ho.

-La seva ha estat una vocació clara.
-Em fascinava la bioquímica. Vaig matricular-me a Farmàcia i a quart de carrera ja em vaig passar tot l’estiu al Departament de Bioquímica. M’encantava!

-Què sentia?
-Hi ha dues sensacions molt interessants quan investigues. La primera és la creativa, quan estàs dissenyant un experiment. I després hi ha l’ànsia de voler saber els resultats d’allò que has fet. Aquell “a veure què surt, a veure”.

-Va poder fer recerca de seguida un cop acabada la carrera?
-Primer vaig haver de fer el servei militar. En tornar, vaig presentar-me a l’examen per fer el FIR (l’equivalent al MIR en Farmàcia). Vaig treure el número 32 de tota Espanya, un bon número. Amb la “mala sort” (o “bona sort”, vist ara retrospectivament) que aquell any a Barcelona no va sortir cap plaça de bioquímica clínica. En canvi, hi havia tres hospitals que treien places de microbiologia. L’any 1981 vaig començar la meva residència al Clínic, formant-me en microbiologia i parasitologia clínica.

Els tres dibuixos de Jordi Vila penjats al seu despatx.

Doble jornada, festius inclosos

-Com era aleshores el Servei de Microbiologia del Clínic?
-S’assemblava bastant a tots els laboratoris d’arreu. Rebíem moltes mostres i de tot tipus, i hi vaig aprendre molt. Però jo seguia volent fer bioquímica i vaig començar la meva tesi doctoral a la Facultat de Farmàcia, sobre la glicogen sintasa, que és un enzim involucrat en la síntesi del glicogen. En aquella època, arribava al Clínic a dos quarts de nou del matí, hi treballava fins a les tres i me n’anava a la Facultat de Farmàcia fins a les vuit, les nou o les deu del vespre. Hi treballava dissabtes, i algun diumenge.

Fer recerca a Estats Units el 1986

-Què va fer un cop acabada la residència al Clínic?
-Vaig guanyar una plaça d’Anàlisis Clíniques a l’ambulatori Just Oliveres de l’Hospitalet. Passat un any, vaig llegir la tesi i vaig escriure a diferents grups de recerca dels Estats Units. Un del Departament de Microbiologia de la Universitat de Virginia, que estava treballant en oncogènesi vírica, és a dir, en virus que ocasionaven càncer, es va interessar per mi: sabien que el càncer estava causat per una proteïna cinasa que era un tipus d'enzim semblant al que jo havia estudiat a la meva tesi doctoral. Vaig aconseguir una beca de la Generalitat de Catalunya, molt minsa, de 500 dòlars al mes, i el Michael Weber, que liderava el grup de Virginia, es va comprometre a pagar-me 500 dòlars més per arribar als 1.000 que guanyava un becari postdoctoral allà. En aquella època jo ja m’havia casat i tenia un nen d’un any. A finals d’octubre del 1986 vaig demanar una excedència a l’ambulatori i vam marxar als Estats Units. Allà, per sorpresa, des del primer mes em van pagar el doble del que m’havien dit perquè havien rebut més finançament. Aquesta va ser la meva arribada al país. No sabia si hi anava per un any, per dos o per la resta de la meva vida.

L’ombra d’un dubte

-I quant de temps s’hi va quedar?
-Al cap d’un any i mig d’estar allà em van trucar de l’hospital Clínic per informar-me que quedava vacant una plaça d’adjunt al Departament de Microbiologia. Hi vaig enviar el currículum i me la van donar.

-S’ha penedit de no haver-se quedat als Estats Units?
-Jo m’hi hauria quedat, amb els ulls clucs. Per ser sincer, el que em va frenar va ser una qüestió familiar. La meva dona no acabava de veure-ho clar, tot i que al final l’havia convençut amb la idea que els estius i els Nadals els passaríem a Espanya. Però jo també tenia la mare molt gran i era l’únic dels quatre fills relacionat amb la Medicina. Vaig pensar que si em necessitava jo no hi seria i que això em faria patir. En fi, hi vaig donar moltes voltes i, com que tenia la plaça al Clínic, el 1987 vam tornar. No sé què hauria passat si m’hagués quedat a Estats Units.

Un bacteri en el camí

-Aquell període a Estats Units li va deixar empremta?
-Sí! L’estada allà va ser molt profitosa, també per una manera de treballar i de fer. De fet, un problema que vaig tenir en tornar va ser que al laboratori del Clínic no hi havia la infraestructura per poder seguir la línia d’investigació de l’oncogènesi vírica, que era molt interessant. Havia de decidir què fer i, aleshores, l’hospital va viure un brot epidèmic per un microorganisme que en aquell moment ja era molt resistent, el bacteri Acinetobacter baumannii, que resistia gairebé tots els antibiòtics.

-La seva trajectòria està molt lligada a ell.
-Sí, l’hem estudiat molt bé, amb detall, des de diferents punts de vista (mecanismes de resistència, virulència, etc.).

Tres patents, una en fase preclínica

-Gràcies als seus estudis es coneix més bé l’Acinetobacter baumannii, però es pot combatre?
-Aquesta és una altra línia de recerca que vam obrir al grup fa ja uns deu anys. Els nous antibiòtics no funcionaven amb aquests microorganismes i vam pensar que potser hi havia pèptids amb activitat antibacteriana, i concretament davant de l’Acinetobacter baumannii. Vam iniciar una col·laboració amb l’Ernest Giralt, del Parc Científic de Barcelona, buscant pèptids amb capacitat antibacteriana, que poguessin matar el bacteri, i també pèptids amb capacitat de bloquejar el mecanisme de resistència del bacteri. Això ha donat peu a tres patents de tres molècules, una d’elles en fase preclínica. A més, tenim un altre pèptid que inhibeix un mecanisme de resistència del bacteri, el de les bombes d’expulsió activa. És una altra via per intentar lluitar contra les infeccions per bacteris multiresistents.

Diagnosticar pneumònies infantils en menys d’una hora

-El seu llegat seria la investigació de l’Acinetobacter baumannii?
-Sí, tot i que els últims anys estem treballant en una altra àrea, la del disseny de noves eines de diagnòstic ràpid. Estem desenvolupant un sistema per diagnosticar ràpidament pneumònies en nens i nenes de països de renda baixa. Es tracta d’una prova de baix cost i fàcil de fer, que en menys d’una hora podrà detectar quatre virus i quatre bacteris (els vuit microorganismes que causen més pneumònies infantils). Si a un nen petit li agafes una mostra i en una hora saps si té el virus de la grip o un pneumococ, li pots donar el tractament adequat, antibiòtic o no segons el cas. Això ajudarà moltíssim a tractar aquestes pneumònies, que són la primera causa de mortalitat infantil en aquests països.

-Serviria també per a altres països?
-Sí, fins i tot per a la nostra assistència primària. Descongestionaria les Urgències dels hospitals a l’hivern.

Actuar ja davant les resistències antimicrobianes

-El vessant social vinculat a la recerca també t’ha interessat...
-Sí. Fa anys que liderem a ISGlobal la iniciativa de Resistències Antimicrobianes, per donar a conèixer aquest problema. S’ha calculat que, si no prenem mesures, l’any 2050 deu milions de persones podrien morir arreu del món a causa d’infeccions per bacteris resistents, un nombre de morts superior al del càncer o les malalties cardiovasculars. Hem de fer alguna cosa.

-Això ja es veia anys enrere, quan vostè començava?
-No. S’ha anat veient en les últimes dues o tres dècades, amb un increment progressiu de bacteris cada vegada més resistents. L’any 1987, quan vaig tornar d’Estats Units, tu aïllaves un bacteri i li podies donar qualsevol antibiòtic perquè n’era sensible a la majoria. Per això em va sorprendre tant l’Acinetobacter baumannii, que ja en aquella època tenia una capacitat brutal de tornar-se resistent.

Dues o tres línies de recerca alhora

-Resistències a antibiòtics, disseny de nous antibiòtics, disseny d’eines de diagnòstic ràpid... quantes línies de recerca!
-Però són complementàries. Sempre he intentat treballar en dues o tres alhora per no arribar a deprimir-me si alguna no em sortia bé. No sé si ha estat una bona estratègia. Si m’hagués centrat en l’Acinetobacter baumannii hauria publicat més i sabut més sobre ell.

Boston i Berkeley, dos parèntesis molt profitosos

-És inquiet de mena. Treballant d’adjunt al Servei de Microbiologia del Clínic va tornar a fer recerca als Estats Units.
-Sí, sis mesos a Boston el 1995 i sis mesos a Berkeley el 2000. Me n’hi anava sol cap al maig-juny, començava a treballar al laboratori sense cap tipus d’horari, també dissabtes i diumenges, i la meva família arribava el juliol. Ells aprofitaven per fer turisme mentre jo seguia treballant. Al setembre se’n tornaven i jo encara em quedava fins a finals d’octubre, per acabar el que havia començat. Van ser estades molt interessants. A Boston, al Center for Genetic Adaptation and Antimicobial Resistance de la Tufts University, vaig treballar amb un grup que ja feia temps que estudiava les resistències a antibiòtics, liderat per S. B. Levy. I a Berkeley, al Department of Cellular and Molecular Biology de la University of California, vaig fer una recerca més bàsica, d’uns enzims que podien ser proteïnes diana d’uns nous antibiòtics, al grup de N. Cozzarrelli.

-Què l'estimulava d’allà? Què te de diferent el sistema estatunidenc?
-Primer de tot, els diners que dediquen a la recerca. Quan l’any 1986 la Generalitat em va donar 500 dòlars de beca i el Mike Weber va decidir pagar-me’n 1.000, era perquè acabava de rebre una subvenció (grant) de 1,5 milions de dòlars per a tres anys. És a dir que pagar-me 1.000 dòlars en comptes de 500 no li representava res. I la segona cosa que m’estimula d’Estats Units és que disposes de molts grups de recerca en la mateixa institució. Això vol dir que si tens una idea i vols aplicar una tecnologia que no coneixes o que no tens implementada en el teu grup, gairebé segur que hi haurà algú en aquella institució que l’estarà fent servir i podràs anar allà i aprendre-la en dos o tres dies.

-I aquí?
-És més difícil perquè els departaments no són tan grans. El Departament de Microbiologia de la Universitat de Virginia tenia uns trenta grups de recerca quan hi vaig estar. El de la facultat de Medicina de la UB en té quatre.

Tenint poc fem molt!

-Les maneres de fer que va veure a Estats Units, les ha pogut després aplicar aquí?
-Sí. Vaig tenir sort i el primer projecte que vaig presentar al Ministeri quan vaig tornar me’l van donar. Aquest projecte va donar força fruits en forma de publicacions i, d’alguna manera, ja vaig entrar en una roda: cada tres anys he anat renovant els diners per fer recerca. El que passa és que a Espanya aquests diners són limitats. És molt difícil, per exemple, que amb un FIS (Fons d’Investigació Sanitària) et donin més de 150.000 euros per a tres anys. Has d’intentar buscar projectes europeus. Nosaltres hem pogut liderar-ne un de 6 milions d’euros, el TROCAR. Ara bé, coordinar tretze grups de diferents països dona bastants maldecaps i la dedicació ha de ser constant. Els altres projectes en què hem participat ha estat com a col·laboradors, però aquesta és una altra font de finançament important.

-Aquest és el principal problema que li veu a la ciència?
-Sí. Els diners i, sobretot, que no hi ha una carrera professional consolidada. Jo he tingut el salari de l’hospital Clínic. La recerca l’he fet perquè m’agrada. Com a cap del Servei de Microbiologia havia de fer diagnòstic microbiològic. El problema és per a la gent jove que només vol fer recerca. Et trobes persones amb 42 anys que no tenen una plaça estable, que continuen amb contractes de col·laboració. Aquest és un aspecte que el Govern hauria d’intentar resoldre. Perquè aleshores els becaris postdoctorals que marxen fora, quan veuen el que els ofereixen allà (diners, infraestructura, facilitats de treball, etc.) intenten quedar-s’hi. Si Espanya, i en concret Catalunya, pogués recuperar tot el cervell que té fora, oferint-li el mateix que té fora, seríem capdavanters en recerca. Perquè, tot i aquestes dificultats, en l’àmbit en què em moc jo, la microbiologia, Espanya ocupa la sisena posició de tot el món pel que fa a publicacions. Això vol dir que tenint poc fem molt! Si ens donessis més facilitats, podríem fer moltes més coses.

Recerca cost-efectiva

-I per què no hi ha aquesta aposta per la ciència?
-Això ho hauries de preguntar als polítics! No veuen l’impacte que aquesta recerca pot tenir en innovació i translació. Si jo desenvolupo una eina de diagnòstic microbiològic ràpid que en una hora permet detectar quin és el microorganisme que està causant la pneumònia en un nen o una nena, això tindrà un impacte en la salut pública. I probablement també un impacte econòmic, perquè permetrà estalviar en antibiòtics que ara es donen sense saber si calen, i permetrà també deixar d’ingressar nens a l’hospital perquè, amb un tractament adequat i un control, podran anar a casa. Vull dir que si es fessin estudis, veuríem que molta de la recerca que es fa té aquesta capacitat de translació cost-efectiva.

-Per acabar: què ha estat el més decebedor en la seva carrera?
-He estat afortunat. No sé si canviaria alguna cosa, però sempre m’ha quedat el dubte de què hauria passat si m’hagués quedat a Estats Units.