Entrevista a Jordi Sunyer: “Em sento part d’una generació que va tornar a posar la salut pública i la medecina preventiva al nivell que havia tingut”

Jordi Sunyer, investigador d’ISGlobal i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ha rebut el premi Jaume I a la Recerca Clínica i la Salut Pública.

El reconec per la silueta prima i àgil avançant a contrallum pel passadís. Té gairebé 67 anys i ja se’l veu poc pel despatx del PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona). S’acosta per avisar-me que ja ha arribat de donar classe, només necessita beure aigua. Després, em diu, es posarà a les meves ordres, farà el que jo li digui.

Jordi Sunyer està considerat una autoritat mundial en epidemiologia ambiental. El 2014 va rebre el prestigiós Premi Goldsmith, l’any passat li van concedir el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Hasselt (Bèlgica) i ara li acaben d’atorgar el premi Jaume I a la Recerca Clínica i la Salut Pública. Format com a metge, la major part de la seva extensa producció científica s’ha centrat en la relació entre la qualitat de l'aire i la salut, i en el paper del medi ambient a l’inici de la vida.

-Quin aire vas respirar de petit?

-No és fàcil de dir. Jo vivia prop de la plaça Lesseps de Barcelona i en aquell moment davant de casa meva només hi havia jardins. Ara allò és la ronda del General Mitre, on passen molts cotxes. La calefacció que teníem era de clofolla d’ametlla. I encara recordo el camió que descarregava carbó, el que vol dir que segurament a l’hivern devia haver-hi força contaminació per la combustió de carbó. Però el fet que hi hagués molts menys cotxes feia que probablement la major part de l’any els nivells de contaminació fossin més baixos que ara. És cert que a la ciutat de Barcelona teníem encara molta indústria tèxtil, i la planta tèrmica, però contaminaven de forma més local, no sobre tota la ciutat. En aquests moments, la contaminació més important, que ve del trànsit, està distribuïda per tots els racons de Barcelona. És a dir, en el meu cas segurament jo vaig respirar un aire de més qualitat que el que ara tindrien els meus fills si visquessin allà.

-Per què et vas interessar per la contaminació de l’aire com a àmbit de recerca?

-D’una banda és per on m’ha anat portant la vida. Vaig entrar en el món de la salut pública a través de les epidèmies d’asma de Barcelona de principis dels anys vuitanta. Era un moment que s’havien fet esforços per treure les indústries de les ciutats i de canviar el carbó per altres combustibles, i l’aire havia millorat. Però malgrat això, se sospitava que les epidèmies, que van causar molta alarma, estaven produïdes per la contaminació. Nosaltres, a l’Institut Municipal de la Salut (ara l’Agència de Salut Pública de Barcelona), vam demostrar que les causava una proteïna biològica que s’escampava en descarregar els vaixells al port, però també vam descobrir que, en l’asma, al cap de l’any, l’impacte de la contaminació de l’aire per les fonts de combustió (trànsit, la tèrmica, etc.) era molt més gran que el de l’al·lergen, i aquest era un problema invisible. Vam començar a estudiar si la qualitat de l’aire era segura o no per a la salut, gairebé com a pioners, i aquí va començar un camí. Ara, si penso de manera més profunda, m’adono que sempre he tingut una inquietud pel medi ambient. Quan era resident ja anava a les seccions del col·legi de metges parlant de medi ambient i salut. Ja intuïa que la natura té a veure amb la salut, com els grecs fa tres mil anys. I aquesta intuïció és alguna cosa interior, que no saps d’on ve. Jo crec que va ser això: el camí que em vaig trobar i una cosa que venia d’abans.

La muntanya: llibertat i repte

-Quin contacte tens amb la natura?

-No puc viure sense ella. Em passo molts caps de setmana a la muntanya. La meva manera d’esplaiar-me és pujar muntanyes. A veure si aquesta tardor puc tornar al Nepal!

-A fer-hi alpinisme?

-Sí, a fer-hi travesses, no a pujar pics. El joc amb la mort no m’agrada. No em sé posar en risc com per pujar a l’Everest, encara que m’han dit que tindria capacitat per fer-ho. Hi he arribat als peus, però no he pujat fins a més amunt perquè no em crida l’atenció.

-I què t’agrada de pujar muntanyes?

-És molt difícil d’explicar. Primer, m’hi sento molt bé. És segurament on em sento millor a la vida. Em dona un sentit de llibertat, de repte. I, després, fer una travessa, pujar una muntanya assequible, és una lliçó de vida: de com gestionar la resistència, de saber quins són els teus límits, de com treure energia per superar els problemes, de saber conduir un grup, d’estar per als altres...

-El que aprens a la muntanya ho apliques a la feina?

-Totalment. La recerca té una mica d’això: necessites resistència, resiliència i saber superar els moments complicats, enfrontar-los de cara. Això t’ho ensenya la muntanya.

Camí, més que carrera

-Has tingut moments difícils en la teva carrera professional?

-No. I m’agrada més parlar de camí que de carrera, perquè mai he tingut la sensació de competir amb els altres, crec que he competit més amb mi mateix. Sobre els moments difícils, només vaig tenir una petita crisi quan vaig començar a fer recerca, perquè enyorava molt la pràctica clínica, tenia una gran vocació de metge. Fins que va arribar un dia que vaig entendre que havia descobert una segona vocació, que és la recerca. No vaig saber combinar les dues coses, se’m feia molt difícil ser competent en els dos vessants i, a més, en aquell moment no teníem les estructures de recerca que tenim ara. Aleshores, aquell potser sí que va ser un moment de crisi, però no ho vaig viure tampoc d’una manera molt negativa. Després ja va anar tot molt rodat. I també he tingut molta sort, perquè tots els estudis que hem anat fent han donat resultats que confirmaven les nostres hipòtesis. A mi no m’ha passat d’estar-me quatre anys fent una recerca que després donés resultats nuls, i em podia haver passat.

-De fet, és habitual en ciència.

-Sí, però hem coincidit amb el desenvolupament de tot un camp de recerca: el del paper del nostre entorn en la salut. Ha aparegut, per exemple, l’epigenètica, que era el que ja sospitàvem, que hi ha una interacció entre els gens i l’ambient. Això ens confirma que el medi ambient juga un paper molt important en l’origen de les malalties.

La creació del CREAL, una fita emotiva

-Recordes cap moment especialment bonic de tots aquests anys?

-Repassant-los, crec que la creació del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) amb el Josep Maria Antó i el Manolis Kogevinas. En part vam tornar a agafar una herència amagada, que ens havien pres. La guerra civil havia desmantellat la medicina preventiva i la salut pública del nostre país, molt reconegudes des del segle XVIII, amb gent que havia col·laborat amb el Pasteur o amb Alemanya. La guerra va fer que tots els professors desapareguessin. Jo em sento part de la generació que de nou vam tornar a posar la salut pública i la medecina preventiva al nivell que havia tingut. És bonic el que vam aconseguir amb el Josep Maria i el Manolis. El CREAL, per cert, va ser un dels nuclis fundadors d’ISGlobal. Sense el CREAL no hi hauria ISGlobal.

-Avui tots tres sou al PRBB!

-Per pura casualitat. Jo treballo amb el Josep Maria des de l’any 1985, quan em va contractar per estudiar les epidèmies d’asma. Durant la meva residència havia fet un màster a distància d’epidemiologia a la Universitat Pierre et Marie Curie, perquè a la carrera no teníem cap tipus de formació de medicina comunitària. És a dir que els meus coneixements eren modestos, però és que el país estava a zero! Vaig aprendre la paraula epidemiologia gairebé el tercer any de residència. Hem fet un llarg camí, des d’aleshores fins a tenir un CREAL, un ISGlobal, i molts centres fent recerca en salut pública.

-Teníeu una manera de fer diferent que les generacions d’ara?

-No ho sé. Una de les característiques del CREAL i que s’ha mantingut a Parc Salut Mar (tot investigador de fora ho destaca) és la col·laboració que hi ha entre els investigadors. Aquesta forma de treballar era molt nostra i veig que s’ha mantingut.

Un camí, tres punts d’inflexió

-Quines altres fites destacaries del teu camí?

-Jo he viscut tres fets importants. De jove, des d’una sala d’hospital ja em vaig començar a preguntar si els malalts no arribaven massa tard, i per què no podíem prevenir aquelles malalties. Els anys setanta vèiem morir força malalts. Però per a mi van ser fonamentals els estudis de les epidèmies d’asma. Vam veure que amb una intervenció poc costosa, posant uns filtres per evitar que s’escampés l’al·lergen generat en la descàrrega dels vaixells, queien les urgències hospitalàries per asma a Barcelona. La força de la prevenció de la malaltia per a mi va ser com una il·luminació. Després t’adones, quan per exemple vols prevenir els efectes de la contaminació atmosfèrica del trànsit, que tot és molt més difícil d’aplicar. El cas de les epidèmies d’asma era un model bastant senzill. Però per a mi allò va significar un canvi en el meu camí. El segon va ser quan vam descobrir que la contaminació tenia un paper més gran que l’al·lergen en l’asma. I el tercer quan, estudiant els orígens de l’asma, ens vam adonar que calia anar a l’inici de la vida. I, de nou, he viscut la confirmació d’una hipòtesi: el que passa a l’inici té més importància per a la salut al llarg de la vida que el que passarà en etapes posteriors. I vol dir també que hi ha més capacitat preventiva: la intervenció al principi té molt més impacte que si es fa en períodes posteriors.

-Es té prou en compte aquesta etapa primera de la vida?

-Ara mateix vinc d’una classe amb una metgessa de l’hospital Sant Joan de Déu que hi ha creat una unitat de salut ambiental. És a dir, que comença a haver-hi interès i sensibilitat. La llàstima és que a Catalunya només hi ha aquesta unitat i una altra a Olot. No n’hi ha als centres d’atenció primària. Encara estem molt al començament. Els últims anys hem creat una nova cohort de nounats a la ciutat de Barcelona i moltes de les mares que hi participen ja van tenir durant l’embaràs una gran sensibilitat per gestionar la dieta, els materials que utilitzaven, la contaminació, les radiacions... Un grup de població ja entén això. Però encara tenim una part molt important que no es preocupa si dona als seus fills aliments ultraprocessats, tot i que sabem que tenen un paper en la inflamació sistèmica i que portaran a diverses malalties, entre elles l’obesitat. En tenim cada dia més evidències científiques, i s’estan traslladant al sistema sanitari i a la població, però encara d’una manera molt tímida.

Un científic, com un artista o un místic

-I això és descoratjador per a un científic?

-No. Hem de ser resilients. El que mou una persona a fer ciència és una cosa molt interior, similar al que mou un artista a fer art, o fins i tot un místic a tancar-se a una cova o un convent. Són coses interiors que fan que el que et motivi sigui proveir coneixement per a resoldre problemes. Un dels problemes majúsculs de la humanitat és la crisi planetària.

-Quins serien els altres grans problemes?

-Un altre és la manca d’equitat. De coneixement en tenim molt per resoldre els problemes, la qüestió és aplicar-lo d’una manera equitativa. Una gran part de la població és víctima del que una minoria està produint.

Dos problemes greus: comunicació de resultats i infrafinançament

-Què li falta a la ciència?

-Hi ha problemes globals. Un d’intern greu és la comunicació de resultats. El sistema que teníem ha entrat en un capitalisme ferotge i en aquests moments costa molts diners comunicar els teus resultats. Tot el procés d’avaluació per parells s’està complicant molt perquè costa molt trobar revisors, cada vegada hi ha més revistes... Un altre problema molt important és la creació i la retenció de talent. Els joves no sé si estan tan atrets per la ciència com fa quinze o vint anys. I, sobretot, els formem molt bé i després els expulsem. Crec que a Estats Units també passa una mica això. I a més a més tenim un problema extern, més comú a Europa, que és l’infrafinançament. La Unió Europea ha permès crear xarxes humanes i professionals entre persones de molts països, però nosaltres sempre hem fet projectes amb escassetat de recursos i això, que et fa dedicar moltes més hores de les que seria raonable, també impacta sobre la qualitat dels projectes. Aquí hi ha una gran diferència amb Estats Units.

-Tanmateix, pel poc finançament els resultats són molt bons.

-Aquesta és la paradoxa. Aquest any Catalunya és una de les regions punteres a Europa en captació de recursos. Doncs aleshores financem bé la ciència! Posem-la al nivell d’Alemanya o de Suissa en despesa! Hem arribat a tenir estructura però hem de creure en el nostre sistema de recerca, que és el sistema CERCA català.

Aprendre dels anglosaxons

-Com recordes les estades a Estats Units?

-Vitalment, sortir fora és molt important. Per a tota la família va ser una experiència d’un abans i un després. I, a més, el món anglosaxó és il·luminador per a la investigació. Hume i els anglesos són qui van crear les bases de l’empirisme. Tota la societat anglosaxona està molt centrada en aquest positivisme: els problemes es solucionen basats en l’evidència, s’usa el coneixement i es fomenta la producció de coneixement, que té un valor en la societat. Per fer ciència és molt útil anar a aquests països. I a Estats Units tenen un nivell de finançament que nosaltres no tenim. Allà t’ensenyen el rigor, les bones pràctiques, l’actitud proactiva d’enfrontar-te als problemes. Aquí, almenys abans, hi havia un sentiment molt tràgic de la vida, derrotista. Un lament. I pot haver-hi una altra manera d’enfrontar-se a la vida, tot i que l’optimisme estatunidenc és gairebé naïf. De tota manera, després descobreixes que la ciència no ho pot respondre tot, que hi ha altres formes de pensament, com la intuïció, l’experiència, l’art, que juguen el seu paper en la vida, i en preguntes que la ciència probablement no pot respondre. Jo també soc curiós amb altres formes de pensament. Soc excessivament curiós.

No ser un tap per als qui venen darrere

-Ara estàs abaixant el ritme?

-He anat delegat responsabilitats ja des d’abans dels 65. No volia ser un tap per al desenvolupament professional dels qui venien darrere. I arriba un moment que perds facultats, hi ha un esgotament, tot i que la capacitat d’anàlisi segueix sent molt bona, i això pot ser útil. Però amb una actitud de servei, més al darrere. Jo estic aquí fins que em vulguin. Ja he complert.

-Què et queda per fer?

-Encara em queda publicar les troballes de l’estudi BISC dels últims anys. Però aviat em tocarà parar. Jo soc dels que pararé. Perquè ja està. I tinc ganes de fer altres coses a la vida.

-Es pot saber quines?

-Ah, viure! Potser és que el nivell d’ambició baixa molt. I anar-se preparant per a una etapa de deteriorament, i d’aquí a uns anys, anar entenent més bé què és això de la mort i el final de la vida. No sé, una mica per aquí. Per ocupar el temps i seguir sent creatiu sí que tinc activitats. M’agradaria tornar a tornar a tocar la flauta, i continuo cantant al Cor del Conservatori de Sant Cugat. També m’interessa molt estar amb els meus nets, és una prioritat per a mi. I des del confinament de la COVID-19 escric cada dia i m’agradaria escriure encara més.

-La teva creativitat es desplega en moltes facetes.

-Sí, no sé si és bo o dolent!

-Per la dispersió?

-No, m’he centrat molt en la feina. Tinc la sensació d’haver dedicat moltes hores a la recerca. Ja els toca a uns altres.