Per què el coronavirus podria ser més letal per als països pobres?

[Aquest article s'ha publicat originalment en castellà al blog 3.500 millones de El País]

El risc és que l'esforç d'Europa, els Estats Units i altres regions desenvolupades es limiti a ells mateixos. Seria insensat enfrontar una pandèmia mirant només fins on arriben les fronteres polítiques.

Mentre la crisi del coronavirus succiona l'atenció i els recursos dels països rics amb la força d'un forat negre, l'altra meitat del planeta observa amb preocupació mal dissimulada el que se'ls ve a sobre. Per a regions com l’Àfrica subsahariana, la Covid–19 pot ser una tempesta perfecta en forma de problema sanitari i, sobretot, de catàstrofe econòmica per a la qual manquen de xarxa de seguretat. La comunitat internacional hauria de tenir-ho molt en compte a l'hora de dissenyar la seva resposta, perquè en aquest assumpte o nedem, o ens enfonsem junts.

Des del punt de vista epidemiològic, les incerteses són tantes com les certeses. Egipte va declarar aquesta setmana la primera mort continental pel virus –un ciutadà alemany–, i l'epidèmia no té encara la tracció que ha mostrat a l'altre costat del Mediterrani. L'edat mitjana de la població i la resposta del virus a climes més càlids podrien jugar en favor de regions com l’Àfrica, Centreamèrica i Àsia del Sud.

la veritable vulnerabilitat dels països més pobres és la feblesa dels seus sistemes de salut i de certs rups de pacients

Però, com explica bé aquest reportatge de la BBC, la veritable vulnerabilitat dels països més pobres és la feblesa dels seus sistemes de salut i de certs grups de pacients. Malalties infeccioses més alarmants però molt menys esteses, com l'ebola, van posar potes enlaire estats sencers entre 2014 i 2016. És cert que la letalitat d'aquesta pandèmia és moltíssim més baixa, i això pot determinar la resposta. En una nació com ara Moçambic, on gairebé 80.000 nens moren cada any abans de complir els cinc anys, s'entendria que el coronavirus es posi a la cua de les prioritats de salut pública. Sobretot quan aquestes xifres podrien desplomar-se abordant formes de pneumònia infantil que ja són perfectament evitables i tractables, com han recordat aquests dies nombrosos experts. Però la Covid–19 s'enceba en pacients immunodeprimits (recordin: només a l'Àfrica hi ha gairebé 24 milions d'infectats amb el VIH), s'estén com la pólvora a ciutats plenes de gom a gom i pot arribar a col·lapsar els sistemes sanitaris que breguen amb totes les altres prioritats.

Les conseqüències econòmiques de la crisi presenten menys dubtes: el coronavirus colpejarà ben fort regions que ja es trobaven amb la soga al coll. UNCTAD ha publicat aquesta setmana una primera estimació del cost global de la pandèmia: al voltant d'un bilió de dòlars en 2020 i una quantitat indeterminada en els anys següents. Les grans economies emergents acusaran l'alentiment del creixement i la demanda (en aquesta peça del Centre for Global Development es pot veure una explicació detallada de les conseqüències a curt i llarg termini). Però la crisi colpejarà de manera especial a països més pobres exportadors de matèries primeres, que van sortejar la Gran Recessió amb dignitat gràcies a l'embranzida de l'economia xinesa. No tindran aquesta sort en aquesta ocasió i quedaran completament exposats a una crisi de deute que en aquest moment pràcticament doblega (191%) el PIB total del món en desenvolupament. Almenys una cinquena part dels 117 països en desenvolupament mostren la vulnerabilitat combinada d'un servei del deute alt i una gran dependència del comerç amb la Xina (que, a més, és un dels seus principals creditors).

En una nació com ara Moçambic, on gairebé 80.000 nens moren cada any abans de complir els cinc anys, s'entendria que el coronavirus es posi a la cua de les prioritats de salut pública./q>

UNCTAD deixa clar que la intensitat, durada i extensió d'aquesta patacada dependrà d'algunes variables: l'abast de l'epidèmia, el descobriment primerenc de la vacuna i, aquesta és la clau, la resposta que ofereixin els governs. Per als països més pobres, que manquen de qualsevol mena de marge fiscal, el risc és que tot l'esforç d'Europa, els Estats Units i altres regions desenvolupades es limiti a ells mateixos. Això seria tan injust com insensat. El Banc Mundial ha anunciat un primer paquet contra l'epidèmia de 12.000 milions de dòlars, dels quals 6.000 aniran dirigits de manera prioritària als països més pobres i a l'enfortiment dels sistemes de salut en resposta a la crisi del coronavirus. D'acord amb la informació recollida i actualitzada per la Kaiser Family Foundation, el donant que segueix al Banc Mundial en aquest esforç són els Estats Units, amb 1.300 milions de dòlars. La Comissió Europea, ai, està en tercer lloc amb 140.000 dòlars, que és bàsicament el que s'han gastat els madrilenys en reserves de paper higiènic. És d'esperar que la commoció d'aquestes setmanes doni pas al sentit comú i a la solidaritat internacional.

Perquè convé no oblidar una lliçó fonamental d'aquesta crisi: la definició mateixa d'una pandèmia infecciosa és que no pot ser combatuda d'acord amb les nostres arbitràries fronteres polítiques. Durant l'última dècada hem contemplat pel retrovisor epidèmies extremadament greus per als països afectats (tots ells pobres) com el zika, l'ebola o el chikungunya. La Covid–19 és la primera gran crisi sanitària de la globalització amb el seu epicentre a Europa. El que és vàlid per a nosaltres i els nostres interessos ha de ser vàlid també per als interessos aliens.