Un nou informe analitza el paper de la salut a la geopolítica global

Què es la geopolítica de la salut? A partir d’aquesta pregunta inicial, una nova publicació analitza com la salut, arran de la irrupció de la pandèmia de la COVID-19, guanya rellevància al debat i l’acció geopolítica. La pandèmia i la vacuna han accelerat la rivalitat entre potències en un món multipolar –com apunta l’Eduard Soler, investigador sènior del CIDOB i editor de la publicació, al capítol inicial–, però també conviden a repensar els mecanismes de governança internacional i a incorporar una visió plural, ciutadana i cooperativa de la geopolítica de la salut.

Multilateralisme sanitari: es busca Govern per a la salut global

La salut ha deixat de ser un bé al servei dels països amb economies més avançades per convertir-se en el principal actiu de la seguretat mundial. Rafael Vilasanjuan, director d’anàlisi i desenvolupament d’ISGlobal, centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, examina al seu article el paper de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) davant la COVID-19 i conclou que fer front a la pitjor pandèmia en generacions hagués requerit una OMS millor i més forta. L’article destaca com un èxit del nou model de multilateralisme sanitari el temps rècord en què es va aconseguir la vacuna –333 dies des que es va desxifrar el codi genètic del virus fins que es va injectar la primera vacuna–, així com la posada en marxa d’iniciatives internacionals com ara COVAX, el pilar de la plataforma ACT-a per a vacunes, liderades per organismes multilaterals, que aspira a distribuir 2.000 milions de dosis gratuïtes de vacunes entre els 92 països de renda baixa i mitjana que formen part de la seva nòmina de països subvencionats abans que acabi l’any. Vilasanjuan reclama una governança més inclusiva i amb capacitat d’execució “si volem evitar crisis similars amb escassa capacitat de resposta col·lectiva”.

Multipolaritat sanitària: l’ús geopolític de la vacuna

La vacuna està sent utilitzada com un instrument de poder i estatus per part de les principals potències internacionals. Els casos de la Unió Europea (UE), els Estats Units (EUA), la Xina, Rússia, l’Amèrica Llatina i l’Índia presenten dinàmiques diferenciades en l’ús geopolític de la vacuna, tal com s’exposa al capítol coordinat pel Pol Morillas. La UE ha esdevingut la major potència exportadora i donadora de vacunes a nivell mundial (159 milions de dosis exportades a 87 països) i ha destinat 2.200 milions d’euros a la iniciativa COVAX. El seu discurs diplomàtic ha emfatitzat la condició de la UE com a potència que actua reforçant el sistema multilateral i la solidaritat amb els països en desenvolupament, tot i que en realitat hagi destinat la majoria de les seves exportacions a països no tan pobres: el Regne Unit, el Canadà, el Japó, Mèxic, l’Aràbia Saudita, Singapur, Xile, Hong Kong, Corea i Austràlia. El volum d’exportacions dels EUA, un dels majors productor de vacunes, ha estat minúscul si el comparem amb altres països. Dels 333 milions de vacunes produïdes als EUA fins al maig de 2021, tan sols el 3% s’havien enviat fora de les seves fronteres (al Mèxic i el Canadà, principalment).

Mentre que els Estats Units es preocupava només de vacunar a la seva població, Rússia i sobretot la Xina les subministraven a canvi de concessions favorables a les seves polítiques i interessos. La resposta oficial xinesa no ha escatimat esforços a l’hora de substituir la narrativa dominant (la Xina com a culpable) per la contrària (la Xina com a solució), potenciat el seu paper com a fàbrica mundial de material sanitari i productora de vacunes. El gegant asiàtic ha intentat ocupar el buit deixat per les economies més desenvolupades –fent servir la vacuna com a part de la seva política exterior, tot i tindre encara una taxa relativament baixa de la seva població vacunada (el compromís és assolir el 40% al juny de 2021)– i, segons el Ministeri d’Afers Exteriors xinés, el compromís de subministrar (gratis o a baix cost) vacunes a més de 80 països. També ha atorgat llicència de producció de la vacuna Sinovac a cinc països: Turquia, el Brasil, Malàisia, Egipte i Indonèsia. Per la seva banda, Moscou ha venut fins a la data 16,3 milions de dosis a uns 45 països, amb una llarga llista d’espera, mentre que la seva població sembla bastant reticent a vacunar-se amb l’Sputnik V (només uns 12 milions de persones vacunades amb la primera dosi).

Rússia i la Xina han esdevingut els grans proveïdors de l’Amèrica Llatina i el Carib. A mitjans de 2021, 14 països llatinoamericans estaven aplicant vacunes xineses i nou, vacunes russes. Mitjançant aquesta diplomàcia de les vacunes, ambdues potències disputen la influència històrica dels Estats Units a la regió. Fins al moment, Xile i l’Uruguai són els únics països de la regió amb el 50% de la població vacunada. A l’altre extrem, Guatemala, Hondures, Nicaragua i el Paraguai no arriben ni al 3%.

Des de l’inici de la pandèmia, el primer ministre indi Narendra Modi s’ha centrat en projectar poder a escala global gràcies a la producció de vacunes made in India. Per fer-ho, ha promogut la distribució prioritària de milions de vacunes a països asiàtics veïns i amics, reafirmant la seva voluntat de contrarestar la influència de la Xina en el que l’Índia considera el seu espai natural. Tanmateix, les dificultats per fer front a la segona onada han danyat la imatge del país com a “farmàcia del món” que Modi volia projectar.

Geopolítica de la recerca biomèdica durant la pandèmia: patents, producció i accés universal a la vacuna

Aquest CIDOB Report també aprofundeix en les dinàmiques geopolítiques de la innovació i de la producció industrial. Segons l’Adelaida Sarukhan, doctora en Immunologia i redactora científica d’ISGlobal, el gran assoliment del combat actual contra la pandèmia ha estat el de crear un marc internacional d’I+D més cooperatiu i inclusiu amb la finalitat de respondre millor a futures amenaces per a la salut global. La pandèmia ha demostrat el valor d’una ciència sense fronteres, però també que els països amb millor infraestructura en termes de recerca biomèdica tenen una posició preeminent. El seu article evidència la inversió pública com a motor de la innovació i la recerca i posa com a exemple una publicació recent del Global Health Center de Ginebra, la qual estimava que el 98,15% dels 6.100 milions de dòlars en fons d’I+D identificats provenien del sector públic (amb els Estats Units i Alemanya al capdavant). Si es considera, a més, la inversió mitjançant els Compromisos Avançats de Mercat per a la compra de vacunes, les principals companyies farmacèutiques varen rebre del sector públic prop de 51.000 milions de dòlars. L’autora apel·la a la promoció de la transferència de tecnologies avançades (ARN missatger, vectors virals, nanopartícules virals) i la posada en marxa de plantes de producció en països de rendes mitjanes i baixes per garantir la seva pròpia producció de vacunes.

Tot i que la indústria de la salut ha orientat els seus recursos d’I+D a aquelles societats amb capacitat i disposició per pagar-los, tal com exposa el Joan Bigorra, director d’innovació d’ISGlobal, la velocitat i facilitat de contagi del SARS-CoV-2 fa imperatiu vacunar de manera ràpida a la majoria de la població mundial. Això planteja reptes colossals en clau geopolítica, entre els quals hi ha qüestions de política industrial. La indústria de la salut, majoritàriament en mans privades i amb un fort múscul financer, és la que acapara la capacitat de gestió de projectes, de producció i de comercialització. Un estudi de la prestigiosa revista JAMA assenyalava que les 35 grans empreses farmacèutiques que cotitzen a la borsa de Nova York havien reportat un marge de benefici net sobre vendes del 13,8%, davant del 7,7% de la resta d’empreses. L’incentiu de les patents farmacèutiques té, per tant, un rendiment excepcional i un retorn econòmic més que raonable. Els fabricants de vacunes contra la COVID-19 han estimat que la seva capacitat conjunta de producció assolirà els 12.000 milions de dosis de vacunes al 2021. Tanmateix, no està clar que s’assoleixi el volum de dosis necessàries per vacunar el 70% de la població mundial abans del 2022. I és aquí on entraria la qüestió de les patents, en la mesura que la seva suspensió temporal pogués afavorir els objectius de producció i distribució.

L’impacte de la pandèmia a l’Agenda 2030, les crisis humanitàries i la gestió de la mobilitat i les migracions

La pandèmia de la COVID-19 ha impactat negativament en alguns dels objectius de l’Agenda 2030 relacionats amb la salut, la pobresa i la desigualtat. S’han fet paleses les febleses del model de desenvolupament, així com la vulnerabilitat i la manca de capacitat de resposta de l’actual sistema multilateral. Per a l’Anna Ayuso, investigadora sènior del CIDOB, urgeix abordar l’escletxa del finançament. Països amb renda mitjana, com els de l’Amèrica Llatina, han retrocedit dos dècades en els indicadors de la pobresa i la desigualtat, a més d’haver incrementat els seus dèficits fiscals i acumular un servei de deute equivalent al 59% de les seves exportacions. Es precisen reformes i iniciatives que modifiquin les estructures del finançament internacional, ja que les eines actuals no poden absorbir la crisi de deute sobirà que s’aproxima.

Per la seva banda, Pol Bargués, investigador principal del CIDOB, i Sergio Maydeu-Olivares, investigador associat del CIDOB, assenyalen els estralls del coronavirus a les zones de guerra, doncs ha agreujat tres tipus de crisis humanitàries: la sanitària, l’alimentària i la de mobilitat. Al llarg d’aquest any de pandèmia, s’han interromput programes de vacunació –com el del xarampió, el còlera, la febre groga, la poliomielitis, la meningitis o el papil·loma humà – retrocedint anys en la lluita contra aquestes malalties i en el treball en salut pública que hi ha al darrere. Un estudi de la Xarxa Mundial contra les Crisis Alimentàries (GNAFC) destaca que feia cinc anys que els nivells de fam no eren tan alts: s’ha assolit la xifra de 155 milions de persones als 55 països analitzats, 20 milions més que al 2019.

Pel que fa a la mobilitat, tal com subratlla el Gonzalo Fanjul, director d’anàlisi de polítiques d’ISGlobal, “més enllà de reduir els moviments de persones a mínims històrics, la crisi de la COVID-19 ha intensificat els vincles entre migracions i salut”. Les dades suggereixen una caiguda dramàtica en el nombre de permisos migratoris concedits (una mitjana del 45% als països del G-20) i en les sol·licituds d’asil (un 33% respecte al mateix període de l’any anterior). Fanjul destaca la valuosa contribució dels migrants durant la pandèmia, tant a les seves comunitats d’origen com als països d’acollida. Prova d’això és el volum de remeses enviades pels treballadors estrangers, estimades en 540.000 milions de dòlars pel Banc Mundial, tan sols un 1,6% per sota de l’any anterior. També ho és el pes dels professionals migrants als països d’acollida, que suposen l’11% de la força laboral sanitària a la UE, el 12% als Estats Units i el 17% al Regne Unit. Els percentatges són més alts en altres sectors essencials com l’economia de les cures, la recollida de fruita i verdura, els serveis alimentaris o el repartiment a domicili. L’article conclou apel·lant a reconsiderar el model migratori i la necessitat de tractar alguns dels seus reptes de manera urgent: reactivar i racionalitzar els moviments mitjançant mecanismes més flexibles per adaptar els fluxos migratoris a les necessitats i obligacions dels estats; detenir el deteriorament del sistema internacional de protecció; i desenvolupar narratives substitutives davant el discurs anti-immigració.

Vacuna i comunicació (geo)política: desconfiança en la vacuna o desconfiança en el sistema?

“El debat ja era tòxic abans de la pandèmia” –afirma la Carme Colomina, investigadora principal del CIDOB–, així que la desconfiança en la vacuna és només un reflex més de les tendències prèvies al coronavirus: el desordre informatiu, el descrèdit de les institucions i la polarització. A nivell global, el relat de la lluita contra el coronavirus es va plantejar com una confrontació geopolítica de models entre democràcies liberals i règims autoritaris. A nivell local, la politització de la pandèmia i de les mesures plantejades per fer-li front va acabar reforçant també l’argumentari de la dreta radical: nosaltres contra ells (davant del dret a la mobilitat i les migracions) o el poble contra les elits (durant la imposició del confinament). La pandèmia ha intensificat retrocessos democràtics i ha reforçat retallades de drets i llibertats: segons l’Institut Internacional IDEA, al llarg del 2020 més de la meitat dels països del món (61%) havia implementat mesures per frenar la COVID-19 que desafiaven els estàndards democràtics o erosionaven els drets humans. Tot i així, “la pandèmia pot ser l’impuls que necessiten els nostres governs per donar més prioritat a les qüestions socials, de drets i benestar”, argumenta l’Antoni Gutiérrez-Rubí, director d’Ideograma. L’àmbit de la salut ha entrat a l’agenda social amb força, impulsant una major inversió en recerca i posicionant els assumptes científics i tecnològics com a pilars fonamentals de l’Estat del benestar, però també com actiu de la diplomàcia i comunicació geopolítica entre països.