Publicador de continguts

Anàlisi i Desenvolupament Global

Juan Carlos Hurtado: "Encara tinc molt present l'olor a clor"

El Dr. Hurtado, metge resident en microbiologia de l'Hospital Clínic associat a ISGlobal, ens parla de la seva recent missió a Libèria, en un context post-ébola

15.06.2015

Quines van ser les teves primeres impressions en aterrar a Monròvia?

Quan vaig arribar a Monròvia vaig percebre de manera molt propera el que es llegia en els mitjans de comunicació: que la malaltia estava present i com aquesta havia afectat el ritme de vida de les persones a la zona de l'epidèmia. En baixar de l'avió vaig notar que les pràctiques habituals en qualsevol altre aeroport havien canviat a causa de la preocupació per controlar o evitar el risc de tenir noves persones infectades. Per exemple, hi ha reservoris d'aigua amb clor perquè et puguis rentar les mans i termòmetres infraroigs amb els quals et controlen la temperatura fins i tot abans de passar per la duana. Tot això et fa sentir que el record de l'epidèmia persisteix en el dia a dia en aquesta zona del planeta i aquesta sensació va perdurar durant tots els dies que va durar la meva estada.

Parla'ns de la teva missió 

La missió va consistir a fer una avaluació del laboratori de l'Hospital Catòlic San José de Monròvia. Abans de la crisi, aquest laboratori brindava ajuda diagnòstica a l'hospital i a altres centres de salut propers, fins i tot podia rebre mostres d'altres zones del país, per la qual cosa se li considerava com un laboratori de qualitat i de referència local. No obstant això, després de l'epidèmia de l'ebola, moltes de les seves fortaleses en termes d'equip i personal van ser durament afectades. Per exemple, dos membres de l'equip ja no treballen en el laboratori, un d'ells perquè va emmalaltir. Tots els registres van haver de ser enterrats o incinerats. Part de l'equip es va tornar obsolet perquè el govern de Libèria va ordenar el tancament del laboratori durant la crisi com a mesura per controlar la propagació de la malaltia. Aquesta ordre va afectar l'adequat manteniment dels pocs equips dels quals disposaven. 
El meu objectiu va ser detallar i avaluar l'estat actual del laboratori i a més brindar recomanacions perquè el laboratori torni a estar operatiu de forma progressiva fins a aconseguir el seu estàndard previ, i fins i tot millorar-ho.

Quines van ser les principals dificultats a les quals vas haver de fer front? 

La principal dificultat va ser l'absència de registres. No vaig trobar cap registre dels anys previs a novembre del 2014 perquè tot va ser enterrat. Tampoc es va donar la possibilitat d'avaluar l'estat del funcionament dels equips perquè no disposava de reactius. La possibilitat de provar alguna tècnica de laboratori per saber si un equip funcionava era bastant limitada. 

Tots els registres van haver de ser enterrats o incinerats A més, suposava un problema l'haver d'entrar al laboratori amb l'equip de protecció complet, ja que limita molt el nombre d'hores que es pot romandre en el laboratori; com a molt dues hores. Físicament no es pot suportar la calor que proporciona un vestit de protecció afegit a la temperatura local. 
Aquesta va ser una limitació a la qual vaig haver d'adaptar-me. Havia d'esperar diverses hores per poder tornar a la tarda o la nit i no afectar la rutina de l'equip que treballa fent un nombre molt reduït de tècniques (les imprescindibles, com a identificació de grups sanguinis o proves ràpides per descartar infeccions en donants de sang).

Per què és tan important tornar a engegar el laboratori de l'hospital?

Libèria estava creixent econòmicament a bon ritme en els últims anys, malgrat que feia poc temps que va patir guerres internes que van deixar importants seqüeles. Per a un país que s'estava recuperant de manera progressiva, fer front a una epidèmia tan devastadora ha significat una reculada important. Ha perdut població, treballadors de salut, infraestructures i ha augmentat la morbiditat i la mortalitat associada a altres malalties que es van deixar de diagnosticar o de tractar. Per exemple, hi ha gent que va morir de malària i que podria haver-se salvat en altres circumstàncies. 
Per a un país que s'estava recuperant de manera progressiva, fer front a una epidèmia tan devastadora ha significat una reculada important Restablir els serveis del laboratori de microbiologia és un pas indispensable per al diagnòstic i tractament de les diferents malalties infeccioses o parasitàries amb alta prevalença que afligeixen aquesta regió.

La crisi ha deixat enormes seqüeles en tots els aspectes de la vida quotidiana. Què va ser el que més et va impactar?

El contacte que vaig tenir amb la població general va ser molt limitat perquè l'hospital es troba apartat del centre de la ciutat i només vaig poder fer visites puntuals. Malgrat això, em vaig adonar que hi ha un canvi en els hàbits, com no donar-se les mans, saludar-se amb un gest del cap o tocant-se amb els colzes o simplement movent les mans per dir hola. Això està molt integrat en la nostra cultura i és difícil de canviar. També està el rentat de les mans que havies de fer de manera molt metòdica i freqüent, no només en entrar en hospitals sinó també en bars, restaurants, hotels. Una vegada vaig veure que algú va voler entrar a un bar sense rentar-se les mans, però l'amo va sortir i li va demanar que ho fes. Això dóna una idea de com han canviat els hàbits.

Libèria ha estat declarada lliure d'ebola per l'OMS- un gran assoliment. A partir d'ara, quins són els principals reptes del país en matèria de salut?

Libèria és un país pobre amb moltes necessitats. L'epidèmia ha infringit el sistema sanitari i ha amplificat l'escassetat de professionals de salut. Ha augmentat la incidència i la gravetat d'altres malalties curables perquè la gent va deixar d'acudir als centres de salut per por de contagiar-se d'ebola o perquè estaven tancats. Restablir els serveis de salut i la confiança en ells serà un repte. 
A més, la metodologia de treball ha de canviar. Hi ha nous elements sobre el virus que estan sorgint, s'ha vist que el virus pot ser excretat per més temps del que es creia, per exemple en el semen. A més hi ha reservoris dels quals no es tenia coneixement, com el cas del metge nord-americà, al que se li va detectar el virus en un dels seus ulls mesos després d'haver-se recuperat de la infecció per ebola. Així, quan un país és declarat lliure d'ebola ens hem de preguntar si això vol dir que realment ja no hi ha virus. Els mateixos supervivents podrien ser la font de noves infeccions si no es prenen mesures de precaució adequades. Això canviarà el maneig de supervivents i de les seves mostres de laboratori. Per quant temps, no ho sé. En el laboratori on vaig estar treballant encara no és clar durant quant temps s'haurà d'utilitzar l'equip de protecció, sabent que això limita molt el tipus i la quantitat de treball que es pot fer.

Restablir els serveis de salut i la confiança en ells serà un repte

Amb quina impressió vas tornar?

Torno amb lliçons i records, com l'amabilitat i la solidaritat de les persones. D'altra banda, encara tinc molt present l'olor a clor. És una olor constant, cada vegada que et rentes les mans quedes impregnat. És alguna cosa que sol ocórrer a les persones que han visitat els països afectats per l'ebola, segons tinc entès.