Entrevista a Xavier Rodó: “La península Ibèrica és especialment vulnerable al canvi climàtic. No som Tuvalu, però ens trobem a mig camí”.

Amb encara persones desaparegudes i el fang cobrint els pobles afectats pels aiguats del passat 29 d’octubre a València, ens aturem a reflexionar sobre el que va passar al cel aquell dia funest, sobre el que ens espera a aquesta banda de la Mediterrània i arreu per l’escalfament del planeta, i sobre com avança la ciència per dotar-nos de la millor eina d’acció: coneixement. Entrevistem Xavier Rodó (Terrassa, 1965), professor d‘Investigació ICREA i cap del grup de recerca de Clima i Salut a ISGlobal.

-Com a climatòleg, et va sorprendre el que va passar a València?

-És difícil que no et sorprengui un esdeveniment com aquest. Sorprèn la magnitud de les conseqüències, tot i que en termes relatius, i fa de mal dir, són molt menors comparades amb, per exemple, les del cicló tropical Nargis, que es va cobrar més de 100.000 vides i va destruir comunitats senceres a Myanmar el 2008, o les de la sequera a la banya d’Àfrica el 2011, amb més de 250.000 morts, segons estimacions del grup World Weather Attribution (WWA). Però sí que, en el que podríem anomenar primer món, és un esdeveniment extrem i catastròfic pel tipus de conseqüències. Respecte a la situació meteorològica concreta, tot i que no passi sovint és habitual d’aquesta àrea del Llevant mediterrani i es coneix des de fa molts anys. El que sí que era poc esperable, en un principi, era la càrrega energètica que aquest esdeveniment concret portava associada i que va provocar aquestes pluges tan intenses. Tot i així, les previsions ho van apuntar d’una manera correcta.

-Tindrem més esdeveniments extrems, doncs?

-Malauradament seran cada vegada més freqüents. Ja no és ciència-ficció, hem de començar a entendre que les previsions es van complint. Això és un desastre des d’un punt de vista social, però un èxit des d’un punt de vista científic. El que està passant a la Mediterrània s’accentuarà perquè tenim una zona de ciclogènesi molt activa a la part occidental, que s’amplifica quan el mar s’escalfa.

-La Mediterrània occidental està considerada un punt calent planetari?

-Sí. D’una banda, tenim l’augment progressiu i sense pausa de les temperatures superficials de l’aire i l’escalfament de la Mediterrània, amb menys pluges en les dues èpoques principals de pluges, això com a tendència. I d’altra banda, tenim una amplificació dels extrems: al Llevant peninsular hi ha aquesta zona de ciclogènesi molt activa, on les condicions de la tardor porten a xocs de masses d’aire fred amb masses d’aire càlid carregades d’humitat, que omplen la columna d’aire i en alliberar-se causen aquestes descàrregues energètiques en forma de pluges torrencials. Les llevantades o gotes fredes seran cada vegada més habituals. Per tant, podem passar d’una situació de sequera a una altra en què puntualment plou moltíssim, però tot i així continuar amb els pantans mig buits. Hi ha aquesta dicotomia entre la disminució dels recursos hídrics i l’amplificació dels fenòmens extrems del clima. Hem de començar a adaptar-nos a aquests recursos variables i minvants.

-Quins altres factors hi influeixen?

-L’escalfament planetari basal i continuat que va elevant les temperatures de l’aire i de l’aigua també altera els patrons de circulació atmosfèrica general. Això fa que, com en el cas de la gota freda, algunes “bombolles” o masses d’aire molt fred en alçada es desprenguin del corrent habitual existent a latituds mitges a Europa i basculin cap la Mediterrània. A més a més, hi ha anys que tenen lloc fenòmens d’escala planetària específics que ho faciliten, com El Niño intens que va iniciar-se l’any passat i que ha durat fins entrat el 2024. Això fa que es transfereixi molta energia cap a latituds fora de les àrees tropicals a través de les teleconnexions climàtiques. És com una olla a pressió que anem escalfant: aquella calor ha de sortir d’alguna manera. Doncs l’excés d’energia té uns canals de sortida regionals que ja es coneixen, i un d’ells és a la Mediterrània, sobretot a la banda occidental. Per tant, quan la quantitat d’energia acumulada és molt gran, s’alliberen pluges molt intenses, com les de València: en vuit hores va caure gairebé tanta aigua com la que cau durant tot un any.

3 graus d’escalfament són un món diferent

-Ja sabem que 2024 serà l’any més càlid que s’ha enregistrat mai i el primer en què se superaran els 1,5 graus d’escalfament respecte a l’era preindustrial, que era el límit que fixaven els acords de París. Què et fan sentir aquestes dades?

-Queda malament dir-ho, però com a científic hi ha un grau de satisfacció per la feina feta tots aquests anys. Com a ciutadà, la decepció és molt gran. Però penso que el coneixement ens dona eines per actuar i que generar nou coneixement científic pot, d’alguna manera, fer mobilitzar aquesta acció des de diferents àmbits. El que més em preocupa és que el ritme actual d’emissions ens està portant cap a un escalfament de 2,7 a 3 graus a finals de segle, i això vol dir un món diferent.

-Quines seran les conseqüències si arribem als 3 graus d’escalfament?

-Els models poden estar equivocats i sempre són aproximats, però ens diuen inequívocament que amb 3 graus d’escalfament ja hi ha col·lapse de la circulació termohalina atlàntica, el sistema de corrents oceànics que fa circular l'aigua dins de l'oceà Atlàntic, portant aigua calenta al nord i aigua freda al sud, i que és la responsable del nostre clima temperat a Europa. I això tindria després molts efectes en cascada a tot el planeta. Ha de quedar molt clar: podem anar parlant d’1,5 graus però el que ens ve més endavant és una situació molt més preocupant. Això genera pessimisme, és evident, però vull girar també el missatge.

-Com es pot girar el missatge pessimista?

-Des de l’àmbit científic coneixem cada vegada millor com es comporten el planeta i el clima, tot i algunes sorpreses pel que fa a l’alta sensibilitat climàtica que té, com hem vist darrerament, però aquest coneixement ens ha de fer estar més segurs com a societat que hem de pressionar els nostres governants perquè el sistema canviï. Ens hem de relacionar d’una altra manera amb el medi: hem de començar a deixar enrere aquesta dinàmica històrica de l’ésser humà com a agent extractiu de recursos sense límits i hem d’intentar entendre que no podem créixer d’una manera indefinida. Ja hem arribat a uns límits planetaris amb els quals hem de reorganitzar la distribució de la riquesa. Això no vol dir que tornem a viure com 50 anys enrere (en molts aspectes, per cert, clarament força millor que en el món actual), sinó que en el nostre desenvolupament hem d’intentar cada cop més no gestionar la demanda de recursos sinó l’oferta que tenim, que és limitada. Això s’ha de fer des de l’àmbit municipal, regional, estatal i supraestatal. Hi ha d’haver un canvi en la manera de gestionar-nos com a societat, i hem d’aportar aquesta intel·ligència al poder.

Cimeres perquè no es prenguin decisions

-Com viviu els científics que us dediqueu a aquest camp que el negacionisme del canvi climàtic guanyi força?

-No és un problema científic sinó sociològic, de comportament humà. Va més enllà del que nosaltres puguem fer des de l’àmbit científic. Necessitem un debat social ampli per abordar-lo, i no som nosaltres només qui hem de dir com fer-ho. El negacionisme climàtic existeix i existirà, cada vegada més fort amb les noves condicions polítiques globals, i s’ha usat a bastament com a eina d’inacció.

-Hi pot fer alguna cosa la COP29?

-Les cimeres del clima s’han anat fent cada cop més burocràtiques, costa més que mai que es prenguin decisions transformadores, senzillament no se’n prenen. De fet, les cimeres s’han fet perquè no se’n prenguin. Ja estem tots molt acostumats al guió de veure les negociacions del darrer dia fins a altes hores de la nit, com si les dues o tres setmanes anteriors no es fes res. ISGlobal està acreditat com a observador a la COP29 i estic veient que la dinàmica continua com de costum: es parla dels punts i les comes de frases puntuals d’apartats dels subapartats mentre els temes realment importants es deixen totalment de banda. I ja n’hi ha prou, portem 29 cimeres del clima! És un gran problema. De fet, estem veient també que les cimeres de biodiversitat, i ara en portem 16, estan agafant la mateixa dinàmica. Això és molt perillós. Hem de canviar la manera d’actuar, no només la comunitat científica sinó la ciutadania, i sobretot forçar els governs a adoptar canvis.

-Quins són els temes que caldria abordar urgentment?

-La COP té els mateixos temes pendent des de fa molts anys. D’una banda, el mecanisme i la magnitud que ha de tenir el fons de compensació (Loss and Damage Fund). És a dir, com compensem aquells països i àrees del planeta que han estat patint els efectes del canvi climàtic durant anys, i qui és el responsable de pagar tot això. D’altra banda, no hi ha un mecanisme de verificació posterior, una agència que obligui al compliment dels estats i al pagament d’aquest deute (de fet, hem de considerar-lo ja com un deute adquirit per part dels països desenvolupats i emissors històrics i actuals). Per tant, tot acaba al final sent únicament voluntari i així no anem enlloc.

-Què podem fer davant d’aquesta manca d’acció de les cimeres?

-Hem d’idear un mecanisme nou que obligui els països a compensar pels efectes de les seves accions històriques, que a més a més a hores d’ara ja estan molt ben quantificades. El que cal és voluntat i un mecanisme nou, perquè està vist que la teoria del ‘bé comú’ no funciona en aquest tipus de problemes globals. Però això sembla difícil perquè estem veient que les decisions de Nacions Unides en altres àmbits estan molt afeblides, com en el cas dels conflictes armats, en què les resolucions no s’acaben complint. Aleshores, com hem d’esperar que es compleixin les d’un cos inferior en termes jeràrquics, que penja de Nacions Unides? De tota manera, tot i que pugui semblar pessimista, sempre acabo pensant que la força de la gent, que està començant a canviar a molts països per les catàstrofes climàtiques, en algun moment farà canviar la manera d’actuar de molts d’aquests governs.

No som Tuvalu, però ens trobem a mig camí

-A nivell individual podem fer alguna cosa o ens hem de centrar a exigir els governs que actuïn?

-Es pot contribuir a disminuir l’impacte sobre el medi, per exemple aplicant “les tres R” (reduir, reusar i reciclar). Però, dit això, també cal dir que s’ha castigat massa el ciutadà conscienciat i massa poc les grans empreses i les grans multinacionals. Els grans lobbies i grups empresarials del petroli van encunyar el terme “petjada ecològica” per portar el focus d’atenció cap al ciutadà, i aquest terme s’ha usat fins a la sacietat, fins i tot des de les polítiques d’esquerres. Com a ciutadans i ciutadanes hem de seguir les veus expertes sobre el que hem de fer però la solució a un problema com aquest està molt per sobre de les persones i fins i tot, en alguns temes, també d’un Estat per si mateix. L’Estat espanyol està començant a patir molt més del que patiran altres països perquè ens trobem en un punt que s’escalfa molt més que la resta d’Europa, i perquè les polítiques i els plans de mitigació i adaptació han estat absolutament deficitaris fins ara. No som Tuvalu, però ens trobem a mig camí, i necessitem que la solució vingui no només del nostre Estat sinó també dels acords presos en l’àmbit internacional. De tota manera, hom pot pensar que a nivell global no està malament que els impactes del canvi climàtic arribin també als països rics, perquè això pot portar a l’acció.

-Els polítics i les administracions us consulten sobre aquests temes?

-A Catalunya i Espanya funcionem encara d’una manera antiquada, i em sap greu dir-ho però cal parlar clar. Aquí quan el polític té un conegut, o sap, o li han dit, que algú és un expert o nosequè, agafa el telèfon i ja té l’opinió experta. Hauríem de tendir a funcionar molt més objectivament, com es fa als països de llarga tradició en recerca climàtica i molt més avançats que nosaltres, és a dir usant la millor informació possible a cada moment. Tenim investigadors i grups de recerca molt bons que estan molt poc aprofitats per la nostra classe política. I els polítics, i sobretot la ciutadania, es mereixen rebre la millor informació possible, fins i tot si cal anar a buscar-la fora del país perquè aquí no s’ha invertit prou, per desgràcia, en aquesta àrea del coneixement.

Intensitat i oblit

-Canviarà alguna cosa després del que ha passat a València? Pot ser un punt d’inflexió?

-Voldria dir que sí, però si hagués d’apostar diners, diria clarament que no. Perquè tenim molt present l’exemple de la pandèmia de la COVID-19, on en teoria tots n’havíem d’aprendre molt, però el cert és que molt poques coses han canviat des d’aleshores. Per començar, encara no tenim una Agència Estatal d’Epidemiologia ni un sistema de previsió de pandèmies que utilitzi les eines a l’abast, perquè la classe política ni hi entén ni hi creu. Si ens hi tornéssim a trobar, tornaríem a tenir els mateixos problemes i mancances. Un esdeveniment com el de la dana de València sí que, com tots els fenòmens extrems, té un efecte mental molt intens durant les primeres setmanes i potser mesos, però després s’acaba oblidant. En aquest sentit, jo diria que no hi haurà canvis. A nivell general, més enllà dels polítics, tampoc no hi ha una percepció de la magnitud o de la gravetat dels esdeveniments, i anem aprenent, per desgràcia, a cops i amb l’experiència i el patiment de molta gent.

Marcar els límits

-Estem en un punt de no retorn o encara som a temps de frenar el canvi climàtic?

-Des de l’àmbit científic entenem millor com es comporta el planeta, però també això ens porta a veure que en molts moments importants de l’evolució de la vida a la Terra, el paper del clima ha estat fonamental. En sentit positiu, perquè sabem que fa 600.000 anys va ser el detonant de la vida multicel.lular, gràcies com a mínim a l’acabament del període conegut com a Snowball Earth, on la terra va deixar d’estar gelada, i a la vegada, pel rol climàtic d’un gran episodi d’oxigenació d’escala planetària. Però també en sentit negatiu, fa menys, vora uns 250.000 anys, en la transició entre el Pèrmic i el Triàsic, sabem que la magnitud i la freqüència dels esdeveniments Niño al Pacífic tropical van ser del tal magnitud que van conduir a una gran extinció d’espècies i a una pèrdua massiva de biodiversitat terrestre i marina. I això en condicions d’emissions d’entre 410 ppm i 860 ppm de CO₂. Atenció! Que aquests valors ja els estem considerant en les condicions de canvi climàtic previstes per a les properes dècades! Això ens hauria de fer reflexionar.

-De quina manera ens pot ajudar la ciència?

-A hores d’ara estem podent dissenyar quins són els escenaris climàtics “segurs” que determinades variables planetàries no han de sobrepassar. És el que en diuen safe pathways. De manera que ens estem anticipant al que la classe política ens pot preguntar en els propers anys i hi ha un esforç de recerca a escala internacional molt considerable en aquesta direcció. Quins són els límits planetaris d’emissions? Si deixem d’emetre, tornarà el planeta a les condicions anteriors? O segons on haguem arribat es donarà una histèresi (la transició del clima a un nou estat diferent d’equilibri degut a un forçament que en causa un canvi irreversible) cap un món diferent? Quins són els límits de desforestació en determinats llocs del planeta perquè no hi hagi un col.lapse de la biodiversitat o una transició de les selves a sabanes? La captació de gasos d’efecte hivernacle és possible com a solució d’escala planetària? Què és el que no hem de fer o sobrepassar? Estem generant un coneixement immens que abans no es tenia. Fa deu o vint anys era impossible defensar que això es pogués fer i ara ho estem fent. Som capaços de simular un planeta paral·lel i de forçar aquest planeta de manera que entenguem millor com es comporta. Per tant, encara que anem com a societat en una barca que s’acosta a un saltant d’aigua, sabem també molt bé quin temps tenim per baixar de la barca o com hem de fer per portar-la a un marge de manera que no prenguem mal. Només cal decidir-se a l’acció.

Entrevista feta per Yvette Moya-Angeler.