"La indústria farmacèutica és alhora creadora i víctima dels problemes de l'actual sistema d'innovació"

Xavier Seuba és investigador sènior i professor al Centre d'Estudis Internacionals de la Propietat Intel·lectual de la Universitat d'Estrasburg i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Aprofitem la seva darrera estada a Barcelona per xerrar amb ell sobre el model d'innovació farmacèutica.

L'actual model d'innovació farmacèutica està basat en les patents però els seus arguments semblen més relacionats amb l'economia que amb les necessitats de salut.

Hi ha dos problemes fonamentals: la manca de transparència i la manca de coneixement real sobre el cost de desenvolupar un medicament Efectivament, el model actual es basa en gran mesura en les patents, que són un instrument jurídic que serveix d'estímul econòmic per a la innovació. Les patents solen ser útils quan hi ha un mercat capaç d'atreure la inversió econòmica que es necessita per desenvolupar un fàrmac. El problema es dóna quan una malaltia és, des del punt de vista empresarial, poc interessant. Aquest és el cas, per exemple, de les malalties oblidades i les malalties òrfenes, que representen un mercat potencial pobre o petit i, per tant, resulten irrellevants per a la innovació basada en incentius comercials

Quines eines tenen llavors els països pobres per poder accedir als medicaments que necessiten en igualtat d'oportunitats?

Hi ha tot un ventall de mesures en àmbits molt diferents. D'una banda, tenim mesures de gestió econòmica del medicament, com a mecanismes de control de preus o de finançament, que depenen de la capacitat negociadora que tingui l'administració sanitària com a comprador. També hi ha mesures en l'àmbit de la gestió de la propietat intel·lectual, des dels requisits de patentabilitat (establir estàndards més o menys exigents per atorgar patents), definir excepcions, les importacions paral·leles, les llicències obligatòries... I finalment, tenim mecanismes complementaris (per a alguns alternatius) a la propietat intel·lectual: la concessió de premis preestablerts a la innovació, els compromisos anticipats de compra o els bons de revisió prioritària, entre d'altres.

Ara, amb els medicaments d'última generació veiem que l'accés ha deixat de ser un problema exclusiu dels països pobres. És el cas de l'hepatitis C. Com afrontem aquesta necessitat?

Des del punt de vista de la gestió del medicament, hi ha tot un seguit de mecanismes que podrien funcionar molt millor. Per exemple, el preu del medicament depèn de la informació que el fabricant presenta a les autoritats sanitàries sobre la inversió que ha realitzat. Però hi ha dos problemes fonamentals: la manca de transparència al voltant d'aquesta informació i la manca de coneixement real que existeix sobre el cost de desenvolupar un medicament. Hi ha estudis sobre això però, en la majoria de casos, s'han realitzat amb poques garanties d'independència i s'han utilitzat metodologies molt criticades.Aquesta falta de coneixement limita molt a les autoritats a l'hora de fixar un preu o un altre.

No crec que ningú hagi proposat seriosament substituir un sistema que es basa en l'articulació de recursos públics i privats per un altre basat només en recursos públics. Una altra opció passa per implementar una gestió molt més competitiva dels drets de propietat intel·lectual, començant per canviar la idea que tenir una patent és una cosa intrínsecament positiu. En realitat, una patent significa ben poc. De fet, la immensa majoria de les patents mai són explotades i, entre les que efectivament ho són, moltes es relacionen amb innovacions de poc interès terapèutic. Un primer pas seria garantir que es donin patents a autèntiques innovacions i, un cop s'ha fet això, no tractar a les patents com una cosa immutable. El titular d'una patent rebrà una sèrie d'avantatges en recompensa per la inversió realitzada, però això no impedeix que les autoritats facin servir les eines al seu abast per fer que la gestió d'aquest medicament sigui molt més competitiva. Des de la concessió de llicències en termes raonables a la possibilitat de realitzar importacions paral·leles, hi ha instruments que permeten fomentar la competència.

Com promovem canvis en el sistema per assegurar medicines per a tots els que les necessiten?

Hi ha molts camins per a això, alguns molt importants tot i que cridin poc l'atenció en els debats públics, com és el cas de l'ús racional del medicament i l'adequada selecció de medicaments, tant en l'ús com en el finançament. En relació amb els preus, garantir una major transparència en els costos de la innovació seria beneficiós per a l'usuari final.

Els experts parlen de desvincular el cost de la R+D del cost final del producte. Seria suficient?

Al meu parer es tracta d'un eslògan més aviat polític, que s'acompanya de propostes bastant més terrenals. Els que reclamen desvincular el cost d'innovació del cost dels medicaments solen esmentar moltes de les possibilitats que hem comentat. Per ara, però, si no és a través del finançament públic, ja sigui en el moment de la innovació o en el moment del pagament del medicament, no he tingut l'ocasió d'escoltar mesures que permetin assolir aquest objectiu. Al final, algú ha de pagar la inversió econòmica, ja sigui via preu o via impostos. Sincerament, no crec que ningú hagi proposat seriosament substituir un sistema que es basa en l'articulació de recursos públics i privats per un altre basat només en recursos públics.

Hi ha algun senyal des de la indústria que qüestioni aquest model únic?

La indústria és la primera afectada per aquest tipus de debats perquè les companyies es veuen també afectades per les guerres de patents. Un problema important és el inflacionisme en els drets de propietat intel·lectual. Hi ha fàrmacs amb diversos centenars de patents, i algunes que se succeeixen en el temps per evitar indefinidament la competència. Un altre problema són les substitucions d'uns medicaments per uns altres, és a dir, quan dos o tres anys abans de vèncer les patents se substitueix un medicament per un altre sense grans variacions però amb patents amb llarga vida per davant. Són pràctiques que haurien de ser rebutjades. No haurien les autoritats sanitàries de veure quines són les conseqüències econòmiques a futur d'aquests canvis? En aquests casos, per exemple, part de la indústria farmacèutica és, alhora, creadora i víctima dels problemes de l'actual sistema d'innovació.

Com podríem involucrar la indústria en un nou model de negoci beneficiós per a ella i per als països del Nord i del Sud?

Part de la indústria farmacèutica és, alhora, creadora i víctima dels problemes de l'actual sistema d'innovació. Hi ha diversos sistemes col·laboratius. Davant del problema de l'abundància de patents sobre un mateix fàrmac, es poden crear pools en el qual tots els titulars posen les seves patents, es negocia de forma centralitzada i així es redueixen els costos de transacció. Tothom surt guanyant perquè es rep una compensació per la patent i el fàrmac surt al mercat amb un preu competitiu. Una altra pràctica cada vegada més habitual és el llicenciament en termes humanitaris, que consisteix a establir un cost de llicència diferent per a un medicament en funció del país en què es vagi a comercialitzar. Per exemple, un fàrmac destinat a un país subsaharià tindria un royalty inferior al que s'aplicaria en altres països. Després, la pròpia indústria pot establir col·laboracions amb laboratoris locals en els països en desenvolupament, de manera que s'incentivi la producció local i la transferència de tecnologia.

En resum, patent pools, llicenciament en termes humanitaris i transferència real de tecnologia a països en desenvolupament són bones eines, que a més probablement qualsevol companyia veuria bé.

Creus que el fet que l'accés a medicaments comenci a ser un problema també als països desenvolupats pot canviar el curs de les coses?

Sens dubte. La visió tradicional és que als països més rics els interessa un sistema de propietat intel·lectual el més favorable possible als titulars de patents i als països en desenvolupament els interessa un sistema el més flexible possible. En realitat, ni un ni l'altre és el cas.

Els països desenvolupats estan interessats en un sistema que, efectivament, compensi la innovació però que, al mateix temps, permeti respondre a les necessitats de cada moment en termes raonables i que resulti en preus assumibles. Per la seva banda, els països en desenvolupament també han vist que determinats instruments del sistema d'innovació sí donen lloc a innovacions rellevants per a ells. Hi exemples, com la Iniciativa Medicaments per a Malalties Oblidades (DNDi), que demostren que un determinat sistema de patents gestionat d'una forma competitiva, i no pensant només en els interessos del titular, pot funcionar també per a la població.